Fa un temps que vaig tenir el plaer de recuperar l’edició resum del llibre de Moisei Ostrogorski La democràcia i els partits polítics, on el politòleg –i polític– de l’antic imperi rus escriu la seva teoria i anàlisi del sistema de partits dins les democràcies representatives liberals de finals del segle XIX i principis del XX, però de fons molt semblant i aplicable a la teoria de partits actual. És d’aquells tipus de llibres que et demanen aturar-te a cada pàgina per analitzar i digerir el concepte que s’amaga darrere cada paràgraf, cada línia i cada paraula.
No resumiré el llibre en un simple article, però sí que m’interessa agafar alguna d’aquestes idees sobre els partits en democràcia representativa i desenvolupar-los per adaptar-los i aconseguir una reflexió dins el context en què vivim actualment.
Un dels primers conceptes que l’autor desenvolupa és el dels partits com a empreses electorals com a conseqüència de la complexitat de la nostra democràcia. En el procés evolutiu de súbdit a ciutadà, el primer lluita i guanya drets, entrant i creant les primeres democràcies liberals, dins el marc de les quals el súbdit comença a guanyar protagonisme i coneixement de què és i com funciona l’Estat modern, que també es troba en estat embrionari. Tot això, mentre el súbdit manté un pols contra l’aristocràcia i el poder polític –i molt sovint contra institucions religioses corrompudes– per guanyar totes les llibertats que ha après que es mereix.
Fins aquí tot bé: ens trobem en un estadi on gràcies a la revolucions liberals, la consciència sobre els drets i les llibertats creix i, amb ella, la lluita contra qui intenta impedir-les. El problema arriba quan el súbdit esdevé ciutadà gràcies a l’adquisició de moltes llibertats i, veient la potencial injustícia que comporta una llibertat sense control, comença a lluitar també per les igualtats –i això ho fa des de totes les diferents vessants ideològiques.
Aquest moment és problemàtic, perquè a partir d’aquest canvi s’amplia l’estructura política per assegurar la igualtat d’oportunitats, la qual cosa significa un augment de la complexitat de la cosa pública, que ha esdevingut –com a conseqüència de la lluita per ser lliures i iguals– una estructura tan enrevessada que el ciutadà es torna a posar al servei d’un tercer actor: el partit polític. Així doncs, l’enorme complexitat de l’estructura pública i electoral provoca la necessitat que els partits polítics actuïn com a intermediaris per entendre l’Estat, el seu paper i el seu funcionament; així és com esdevenen els amos de d’una opinió pública que acaba desorientada.
La responsabilitat i compromís que havia servit als súbdits per guanyar llibertats s’esvaeix en el mateix moment que els partits polítics són necessaris, ja que ara són ells els que demanen responsabilitat i confiança, esmicolant el que restava de relació directa entre els ciutadà i la cosa pública.
Com veieu, aquesta és una idea que pot semblar simplement producte de relacionar fets històrics amb l’evolució dels partits polítics a les democràcies liberals, però es la base sobre la qual Ostrogorski construeix la seva completa anàlisi, en la qual exposa teories i conceptes que es poden aplicar majoritàriament en l’actualitat.
