Deia un filòsof que a mesura que la vida va avançant, ja no es tem. És ben cert. El temor sembla acompanyar la nostra existència mentre tenim al davant projectes, somnis i responsabilitats. És la mateixa vida, doncs, qui sovint ens mostra la ganyota de la por per advertir-nos que el viatge no serà tan fàcil. Deu ser per això que quan hem passat de llarg els tres quarts de les estacions ja som capaços d’assaborir amb delit que la feina està gairebé enllestida. I llavors, lleugers d’equipatge, igual que el poeta, agafem uns bastons i, xarradors, sortim a eixamenar-nos. I no sé si estic emprant una metàfora.
Perquè en aquesta generació, la dels tres quarts, hi ha sortosament una bombolla de persones comunicatives i opinaires. I potser perquè en el fons –tot i saber que som prou privilegiats– tenim la impressió de no haver dit tot el que volíem dir, exhibim aquest tret comú (a més de trepitjar tots els camins possibles i arrasar els espàrrecs silvestres) resumit en una declaració de principis que es repeteix massa sovint: Jo a la meua edat puc dir el que em doni la gana. S’hi admeten matisos, però no pas canviar el verb dir. La frase perd valor amb els verbs fer, anar o pensar, que aquests són massa silenciosos. Hem d’etzibar al món tants monòlegs com ens passin pel cap, a cops de fulls del calendari i del ja estic de tornada de tot. Fàcil que per aquest filtre amb forats tan grossos s´hi colin tals incongruències, i fins i tot impertinències, que farien enrogir les orelles del receptor més valent.
Lluny d’exhibir un anhelat alliberament, dir el que ens passa pel cap en nom de l’experiència pot semblar també un signe de deteriorament. I no pas de deteriorament cognitiu, sinó de la coqueteria intel·lectual que hem anat fornejant al llarg dels anys. Amb la vergonya perduda, baixem la guàrdia i ensenyem la falta de reflexió perquè –un argument més– ja no podem, o volem, entendre segons quines coses. Però l’experiència no hauria de menystenir nous plantejaments socials i educatius, ni les inquietuds o fins i tot les contradiccions que les generacions més joves comparteixen, si no volem que ens contemplin amb una rialla indulgent, que això fa molt mal.
El fet de formar part d’aquest entorn que té la sort de tenir una cobertura social garantida de moment, em permet contemplar-me – i no sempre m’agrada– com si estigués dins d’una caricatura tragicòmica. Molt menys trista, això sí, que la que va oferir encara no fa dues setmanes el pobre senyor Ramón, a qui veus alienes i intencionades van fer creure que podria dir el que li semblés, com així va fer primer des del seu seient i després davant del micròfon, convençut que la seua provecta edat el protegiria de tot mal. Un guinyol a qui van fer parlar abans de tornar-lo a guardar.
Adaptant la frase de Joan Fuster, referida a la ignorància, podríem afirmar que no podem fer de la nostra incomprensió un argument, ni podem posar al sac dels anys totes les raons que pretenem tenir. El cinisme no és un bon company de viatge ni l’escepticisme la millor bandera. La saviesa pretèrita que hem anat atresorant hauria de servir per endreçar la futura, no pas per consultar-la com si fos una bíblia. No prometo res, però potser fent aquesta reflexió aconseguirem que el nostre discurs sigui escoltat i valorat també fora de la nostra zona de protecció –odio la zona de confort–i que qui ens pari l’orella no acabi pensant que la nostra activitat exclusiva hauria de ser buscar espàrrecs. I fregir-los.
