L’única manera d’escriure un llibre com aquest és arrencant-te’l de dins. Ni documentant-te, ni entrevistant metges, psicòlegs, psiquiatres o persones que ja hi hagin passat: no es pot narrar d’aquesta manera —des de l’estómac i amb aquesta senzillesa que glaça la sang— si no parles de tu mateix.
I efectivament, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig googlejar i vaig confirmar-ho. Tot això va existir, va passar. William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) va viure les coses que narra.
Els boscos i els camps colgats de neu; la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions; el viatge amb cotxe solcant la fosca fins a l’hospital, ell al volant, ella suant de dolor; l’espera, la dilatació, el part, els esgarips, la sang i el gir argumental que talla l’alè del lector, que ens deixa rebregats i amb el cor tenallat —no puc ser més explícit—; tot això va anar així.
Kotzwinkle ho va viure, ho va patir i ho va pair, fins on és humanament possible. I, tot seguit, es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit: 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una precisió (“havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia”) i una rotunditat commovedores. Diu tant amb tan poc, que resulta espaterrant.
El resultat és aquesta història curta i devastadora perquè transmet el xoc brutal, que suposa una experiència com la que viuen els protagonistes; i reconfortant perquè traspua l’efecte terapèutic, exorcitzant, que perseguia l’autor quan va decidir compartir-la, l’any 1975.
Des del 2015, podem llegir El nedador del mar secret, publicada per Navona, magníficament traduïda al català per Yannick Garcia. I una cosa porta a l’altra: aquesta novel·la es devora, no us durarà ni una tarda i, un cop acabada, la recomanareu.
Podria explicar escenes que no oblidaré mai; detallar-ne l’argument; revelar-ne personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, imatges corprenedores, pensaments, sentiments. Seria tot en va. No puc ser més explícit, no ho vull. Aquest llibre no es pot explicar. Es llegeix, es pateix… I es recomana.
