“No hi ha pocs indicis que condueixen a la conclusió, ben sorprenent, que la Biblioteca del Museu Britànic, a més dels seus multifacètics serveis, compleix moltes de les funcions d’un sanatori mental privat. Entre els homes i dones que es mouen silenciosament amunt i avall en aquest vast palau del saber, homes i dones que escodrinyen la ciència dels segles mentre són atesos per un nombre igualment gran d’empleats públics, entre ells, dic, n’hi ha que, en una època menys humanitària que la nostra, haurien estat udolant sobre un munt de palla al sanatori de Bedlam.
… és cert que aquest colossal temple dels capricis té tot l’aspecte d’ocultar moltes tragèdies, ja que, en veritat, un caprici significa sovint això: una tragèdia.
En aquesta biblioteca es solen veure figures tan estranyes i deshumanitzades que hi podrien néixer i morir sense arribar a veure la llum del sol.
Però seria lleugeresa i irracionalitat dir que tot això equival a la bogeria. L’amor que sent una rata de biblioteca pels florits folis antics pot ser fàcilment més assenyat que el de molts poetes vers les postes de sol.
S’oblida amb massa facilitat que allò que és convencional es troba tan a prop de la morbositat com allò que no és convencional. Per cert que no hi ha una definició absoluta de la bogeria, fora de la definició que cada un de nosaltres subscriuria: que la bogeria és la conducta excèntrica d’una altra persona. És, en veritat, una exageració absurda dir que tots estem bojos, però també és cert que cap de nosaltres és perfectament assenyat, i que cap està perfectament sa de cos. Si arribés a aparèixer en el món algun home perfectament entenimentat, no hi ha dubte que el reclourien.
Els llibres, com tots els altres objectes que són amics de l’home, són capaços d’esdevenir els seus enemics, de rebel·lar-se i aniquilar al seu creador.
L’ésser humà rep un suprem complimentfins i tot en la seva mort: en cert sentit, mor per la seva pròpia mà. Aquesta qualitat diabòlica dels llibres existeix; la bogeria està a l’aguait a les biblioteques tranquil·les, però la naturalesa i essència d’aquesta bogeria només pot definir-se aproximadament .
Al nostre parer, una descripció general de la bogeria podria ser que consisteix a preferir el símbol a tot allò que aquest representa.
Els diners són un símbol; simbolitzen el vi, i els cavalls i la roba elegant, i les cases de luxe, les grans ciutats del món i el quiet habitatge al costat del riu. L’avar és un boig, perquè prefereix els diners a totes aquestes coses; perquè prefereix el símbol a la realitat. Més els llibres són també un símbol; simbolitzen la impressió que l’home té de l’existència, i es pot sostenir almenys això: que l’home que ha arribat a preferir els llibres a la vida és un maniàtic del mateix tipus que l’avar.
Aquest és el gran pecat d’idolatria, contra el qual la religió ens ha advertit tant.
Hi ha idolatria allà on allò que en un principi ens proporcionava felicitat, hagi passat en darrer terme a ser més important que la mateixa felicitat.
L‘embriaguesa, per exemple, pot descriure‘s raonablement com una afició absorbent. I l‘embriaguesa, quan se la comprèn realment, en la seva realitat interior i psicològica, és un exemple típic d’idolatria.
Això és idolatria: la preferència del bé incidental sobre el bé etern que aquest simbolitza.
És l’elemental heretgia matemàtica i moral que la part és més gran que el tot .
Als llimbs dels avars i els borratxos, que sónels llimbs dels idòlatres, pot trobar-se a molts catedràtics. Aquí, com en gairebé tots els problemes ètics, la dificultat es deriva molt menys de la presència d’alguna inclinació viciosa que de l’absència d’algunes virtuts essencials. Les possibilitats de trastorn mental que comporta la literatura no es deu tant a l’amor als llibres com a una indiferència cap a la vida i cap al sentiment i a tot allò que reflecteixen els llibres.”
