“Semblava que el món sencer estigués esperant que Flambeau, d’un moment a l’altre, saltés com un tigre. Però, al contrari, es va quedar quiet, com si l’haguessin amansit amb un conjur; una aguda curiositat el mantenia com si estigués petrificat.
– Doncs bé -va continuar el pare Brown amb pausada lucidesa-, com que no deixava cap rastre a la Policia, calia que algú el deixés per vostè. I arreu on vam anar junts, vaig procurar fer alguna cosa que donés motiu perquè es parlés de nosaltres durant la resta del dia. D‘altra banda, no vaig causar danys molt greus; una paret tacada, unes pomes per terra, una vidriera trencada… Però, en tot cas, vaig salvar la creu, perquè sempre cal salvar la creu. A aquesta hora està a Westminster. Fins i tot, em meravello de que vostè no ho hagi impedit amb el “xiulet de l’ase.”
– El què? -va preguntar en Flambeau.
– M‘alegro que mai hagi sentit parlar d’això -va dir el sacerdot esbossant una lleugera ganyota-. És una atrocitat. Ja estava segur que vostè, en el fons, era massa bo per ser un “xiulador”. En aquest cas, jo no ho hagués pogut contrarestar, ni tan sols amb el procediment de les “marques”; no tinc prou força a les cames.
– Però, de què m’està parlant? -va preguntar l’altre.
– Home, vaig creure que vostè coneixia les “marques” -va dir el pare Brown agradablement sorprès-. Ja veig que no està tan envilit.
– Però, com és que està tant al cas d‘aquests horrors? -va cridar en Flambeau.
L’ombra d’un somriure va passar per la cara rodona i senzilla del clergue.
– Oh, probablement perquè dec ser un ase cèlibe! -va dir-. No se li ha acudit mai pensar que un home, que gairebé no fa res més que escoltar els pecats dels altres, pot arribar a ser una mica entès en la matèria? A més, li he de confessar que una altra condició del meu ofici em va convèncer que vostè no era un sacerdot.
– I què va ser? -va preguntar el lladre, embadocat.
– Que vostè va atacar la raó; i això és de mala teologia.
I, en aquest instant, al girar-se per recollir els seus paquets, els tres policies van sortir d’entre la penombra dels arbres. Flambeau era un artista, i també un esportista. Va donar un pas enrere i va saludar amb una cortès reverència a Valentin.
– No; a mi, no, mon ami -va dir el detectiu amb nitidesa argentina-. Inclinem-nos, tots dos, davant el nostre mestre.
I ambdós es van descobrir amb respecte, mentre el capellà d’Essex mirava de trobar el seu paraigua.“
(La creu blava, La innocència del pare Brown)
