“I, després d’un instant, contemplant tranquil·lament la plana amb els seus pàl·lids ulls grisos, va continuar:
– Vaig conèixer un home que va començar per agenollar-se davant l’altar com els altres, però es va anar enamorant dels llocs alts i solitaris per lliurar-se a les seves oracions, com, per exemple, els racons i fornícules dels campanars i dels pinacles. Un cop allà, on li semblava que el món sencer girava als seus peus com una roda, la seva ment també es trastornava, i creia ser Déu. I així, encara que era un home bo, va cometre un gran crim.
Wilfrid tenia la cara girada vers un altre lloc, però les seves ossudes mans, agafades a l’ampit de pedra, es van tornar blanques i blaves.
– Aquest home va creure que li tocava jutjar al món i castigar el pecador. Mai se li hagués ocorregut això si hagués tingut el costum d’agenollar-se a terra, com els altres homes. Però, des de dalt, els homes li semblaven insectes. Un dia va distingir, als seus peus, justament a sota, un home que s’exhibia molt orgullós, i que era molt visible perquè portava un barret verd: gairebé com un insecte verinós!
Les cornelles cuclejaven pels racons del campanar, però no es va sentir cap altre soroll.
El pare Brown va continuar:
– Hi havia alguna cosa més per temptar-lo: tenia a la mà un dels instruments més terribles de la Natura; vull dir, la llei de la gravetat, les criatures terrenals volen cap al cor de la terra quant poden fer-ho. Miri: l’inspector passeja ara precisament allà baix, al pati de la farga. Si li tiro una pedreta des d’aquest ampit, quan li arribi portarà la força d’una bala. Si deixo caure un martell, encara que sigui un martell petit…
Wilfrid Bohun va passar una cama per sobre de l’ampit, i el pare Brown va saltar àgilment al seu coll per retenir-lo.
– Per aquesta porta no -li va dir dòcilment-. Aquesta porta duu a l’infern.
Bohun, tentinejant, es va recolzar en el mur i va mirar al pare Brown amb ulls d’espant.
– Com sap tot això? -va cridar- És el diable?
– Sóc un home -va contestar greument el pare Brown-. Per conseqüència, tots els diables resideixen en el meu cor. Escolti’m.
I, després d’una pausa, va prosseguir:
– Sé el que vostè ha fet, o, almenys, endevino l’essencial. Quan es va separar del seu germà estava posseït d’ira, una ira no injustificada, fins a l’extrem que va agafar de sobte un martell, sentint un desig sord de matar al lloc mateix del pecat. Però, dominant-se, se’l va guardar en la seva levita cordada i va entrar a l’església. Va estar resant aquí i allà sense saber el que feia: sota la vidriera de l’àngel a la plataforma de dalt, en una altra de més amunt, des d’on podia veure el barret oriental del coronel com el verd dors d’un escarabat rampant. Llavors una cosa va esclatar dins la seva ànima, i obeint a un impuls sobtat de procedència indefinible, va deixar caure el raig de Déu.
Wilfrid s’endugué una mà al cap -una mà tremolosa- i va preguntar amb veu sufocada:
– Com sap que el seu barret semblava un escarabat verd?
– Oh, això és cosa de sentit comú! -va dir l’altre amb un esbós de somriure-. Però, escolti’m una mica més. He dit que sé tot això, però ningú més ho sabrà. És vostè qui ha de donar el proper pas, jo no en donaré cap més: segello això amb el segell de la confessió. Si em pregunta per què, em sobren raons, i a vostè només li importa una. El deixo en llibertat d’obrar, perquè encara no està molt corromput, com solen estar-ho els assassins. No va voler contribuir a l’acusació del ferrer, quan era la cosa més fàcil, ni va tractar de donar la culpa a l’idiota, sabent que no se’l podia castigar. I aquest sol fet és un besllum de salvació. Tinc per ofici propi mirar de trobar indicis semblants en els assassins. I ara, baixi al poble, i faci el que vulgui, ja que és tan lliure com el vent. Perquè ja he dit la meva última paraula.
Van baixar l’escala de cargol en silenci, i van sortir davant de la farga, a la llum del sol. Wilfrid Bohun va aixecar amb cura la balda, va obrir la porta de la tanca de fusta i, dirigint-se a l’inspector, va dir:
– Em lliuro a la justícia: he matat al meu germà.”
(El martell de Déu, La innocència del pare Brown)
