Com que la cosa pinta com pinta al sector bàsic i fonamental de l’ensenyament i la formació; com que els resultats obtinguts, i publicats, són els que són; i com que continua parlant-se de fracàs escolar -aquesta gran mentida que hauríem ja d’abandonar d’una vegada per totes-, em serviré ara de l’assaig de Francis Bacon (1561-1626), “Dels Estudis”, pàgina 197 del llibre que, sota el títol d’”Assaigs”, Josep Carner traduí i que Curial Ed. (Max Cahner) publicà el 1976, sis anys després de la mort del poeta i per iniciativa de la vídua, Émile Noulet. Perquè la veritat és que no es pot titllar de fracàs el fet que hi hagi tants alumnes que suspenguin i no arribin als mínims que cal exigir. Suspenen perquè no estudien, ni treballen, ni s’esforcen, ni fan res de res. I aleshores, és clar, tenint en compte tot això que dic, suspendre no n’és cap, de fracàs. És una conseqüència lògica. El fracàs tan sols es pot aplicar a aquell que intenta una cosa i, després d’intentar-la, no se’n surt. Però no pas a aquell que res no intenta. D’altra banda, la majoria dels qui estudien, i per tant se’n surten, no ho fan, a més, per cap mena d’amor a l’estudi -la veritat és que aquest amor tampoc no se’ls transmet ni se’ls ensenya, aquell seduir, commoure i convèncer que hauria de ser la tasca fonamental de tot professor. No se’ls ensenya aquest amor i la majoria tot el que fan ho fan tan sols per aprovar, per la nota, com si la nota fos allò més important.
No. Al contrari. No és per la nota allò de què serveix l’estudi i el recolliment. Els estudis serveixen per a delit, diu Bacon traduït per Carner, per a ornament i per atènyer capacitat. Els estudis llisquen al caràcter. La gent astuta menysprea els estudis; la gent senzilla els admira, i els assenyats se’n valen, per tal com els estudis no ensenyen pas llur propi ús, sinó que hi ha un seny sense ells i per damunt d’ells, assolit per l’observació. I la lectura, és clar. La lectura recollida i allunyada del brogit infernal del món. La lectura fa l’home abundós, continua el britànic, la conversa el fa amatent, l’escriure el fa exacte. Per tant, si hom escriu poc, li cal gran memòria; si té poc de tracte, li cal un enginy prompte; i si llegeix poc o gens, necessita molta d’astúcia, sobretot per dar entenent que sap ço que no sàpiga. Heus aquí, doncs, perquè els astuts menypreen l’estudi i el recolliment. Tans sols per la façana de fer veure que saben allò que en realitat no saben. Façana i aparença dels qui menyspreen l’estudi i pretenen, en canvi, servir-se’n. La joia de la llengua de Carner i dels textos de Bacon, filòsof inquiet, coneixedor del desig frustrat, aforístic, concís, i home d’estat, que vingué després de Montaigne i el seu viure tan loquaç i malgrat tot preservat, sí. Els “Assaigs” de tots dos. Els estudis llisquen al caràcter. I a elegància i a les formes de què anem també tan mancats.
