“- Pare -va dir Flambeau, amb aquella veu greu i infantil que emprava molt rarament-. Què fem?
La resposta del seu amic va ser tan ràpida com un tret:
– Dormir -va dir el pare Brown-. Dormir. Hem arribat al final del camí. Sap el que és el somni? Sap que el qui dorm creu en Déu? El somni és un sagrament, perquè és un acte de fe i és un acte de nutrició. I necessitem un sagrament, encara que sigui d’ordre natural. Ha caigut sobre nosaltres una cosa que molt poques vegades cau sobre els homes, i que és potser el pitjor que els pot caure a sobre.
Els llavis oberts de Craven es van ajuntar per preguntar:
– Què vol dir?
El sacerdot havia girat la cara vers al castell quan va contestar:
– Hem descobert la veritat, i la veritat no es fa sentir.
I va començar a caminar amb un pas inquiet i precipitat, molt rar en ell. I quan tots van arribar al castell, es va ficar al llit a l’instant i es va adormir amb tanta naturalitat com un gos.”
(L’honor de l’Israel Gow, La innocència del pare Brown)
