El dissabte va donar pas al diumenge amb una posta de sol que s’enfosquia a tots els racons on s’hi feien més vives les esberles, més morts els troncs dels arbres revellits, més planyívol el bordar d’algun gos allà a la llunyania.
Les dones parlaven de com a punta de llum anirien al sepulcre per ungir el mort i es preguntaven qui els mouria la pedra, una mola de molí que feia el seu pes i que calia fer-la rodolar per la regata. Ara tenia l’ànima sense esberles mentre totes ens adormíem jo sentia unes estranyes clarors dintre meu i vaig sentir la veu del silenci. El que m’havia colpit amb la suor freda fent companyia al meu Fill angoixat a l’hort de les oliveres, ara encara tenia menys mots. La veu del silenci és molt estranya, et parla a clarors i foscors. Les foscors del divendres ara eren lluminoses no em calgué el pas de cap àngel, ho vaig saber. El meu Fill era viu. Havia ressuscitat.
Al silenci sense mots hi respon una joia sense mots que ni crida ni s’estremeix ni esdevé càntic, ho sentia en el meu ventre, havia engendrat el Fill sense dolors, ara els dolors del divendres s’havien fet un Nadal fora del temps cap a l’eternitat. No sé quanta estona va passar, jo també era fora del temps quan una mà menuda de dona va tocar-me l’espatlla i sense cap crit sinó responent als silencis va dir-me com si fos donant-me els bons dies:
– Ha ressuscitat.
Després tot va passar-me en una barreja de silenci etern amb l’alegria sense crits ni espernecs de la nostra colla. Van venir el Pere i el Joan dient que l’havien vist. La joia era tan fonda entre tots que fins els qui no se l’havien trobat podien dir que l’havien vist. Ningú no em va preguntar si Ell havia vingut a trobar-me, ho endevinaven. No calia. De la mateixa manera que la mare deslliurant el fill no és pas la primera a veure’l.
A poc a poc la casa es va anar tornant silenciosa, la llum que lluïa dintre de cada un de nosaltres era tan clara que ni calia el gresol per veure-s’hi a les fosques.
Els deu estaven reunits, se’l van trobar entre ells sense obrir cap porta. Era el de sempre. No era el que cavalcava el ruc l’altre diumenge amb una mena de glorificació menuda. Era el fill del fuster, un home de poble i continuava sent home de poble al mateix temps que era Déu de tots, només Déu etern pot arribar a ser tan senzill.
Només Déu etern pot ressuscitar fet Home sense pastissos refistolats. En va tenir prou amb unes arengades.
Va venir dilluns, el silenci encara tenia clarors.
En tindria pels segles dels segles.
