El repòs del dia sant es va tornar una calitja espessa que ofegava de tristor.  Els del meu voltant gairebé ni gosaven parlar-me, sense adonar-se de l’estranya pau, la més estranya esperança en la qual vivia. Vivia de la visita de l’àngel, dels dies a ca la cosina, dels pastors de Nadal, del minyonet que em feia el savi amb els savis , del xicotet que esdevenia fuster i de l’home granat que em marxava per anunciar la Bona Nova.  I ves que aquí em vaig aturar recordant aquelles promeses del meu Noi, que només s’acomplien a la meitat .

            “Benaurats els pobres en l’esperit

             sense regne dels Cels.

            Benaurats els bonhomiosos

            sense posseir la terra.

            Benaurats els desconhortats

            sense conhort.

            Benaurats els afamats de justícia

            sense tenir-ne a ple.

            Benaurats els compassius

            sense compassió.

            Benaurats els néts de cor

            sense veure Déu.

            Benaurats els qui duen pau

            sense esdevenir fills de Déu.

            Benaurats els perseguits

            sense regne”.

No s’havien acomplert les benaurances.  El meu Noi només ho havia fet a mitges, alguna cosa o altra passaria.  Vaig saber que en aquesta vida la més bella de les virtuts és l’esperança, justament perquè és a passos incerts i no saps el camí que t’espera.  El camí que ens espera en tota malaventura esdevé gràcia després de les fredorades i les xardors dels mals dies.  Així em va arribar l’albada.

Amb les dones que anaven cap al sepulcre. 

Josep M. Ballarín
Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha col·laborat en publicacions i programes de televisió.
Article anteriorDivendres
Article següentDiumenge