Fins quan haurem de demanar perdó per parlar en català, en definitiva, per ser catalans a Catalunya? Aquests dies fins i tot s’ha fet burla d’una de les festes més rellevants del nostre calendari festiu: la Diada de Sant Jordi. No ens rendim, però, ni un dia de les nostres vides. Amb la llengua ens hi va l’ànima amb què veiem, sentim, interpretem i manifestem el món, la natura, la vida, la creació, com sabia bé Gaudí, al qual van estar a punt de bufetejar per parlar en català menystenint la seva dignitat de persona.
Aquest any es commemora amb gran pompa el centenari de la mort d’Antoni Gaudí (25 de juny del 1852 – 10 de juny del 1926). Tot és dit i repetit: que és un arquitecte genial (si bé no sempre va ser considerat així per la seva extravagància artística); que és un sant que l’Església catòlica santificarà aviat; que en els últims anys vivia com un pobre (tenia esperit franciscà), si bé ara tants s’aprofiten del seu art per la quantitat de diners que genera… La seva creativitat ha estat i serà estudiada amb lupa com si això fos possible, ja que la seva grandesa sobrepassa l’inconcebible. En aquesta commemoració poc serà dita de forma explícita la seva catalanitat de pedra picada, i si és dita serà amb boca petita perquè no interessa gens que, per un mal entès universalisme, se sàpiga l’amor i la fidelitat de Gaudí a la terra, a la cultura i a la llengua catalana.
Gaudí, el gran arquitecte modernista que amb el seu art distintiu i la seva espiritualitat afuada travessa totes les fronteres: les espacials i les temporals, sempre parlava en català, fos on fos i amb qui fos. És conegut, si bé encara massa amagat, l’interrogatori policial a Gaudí quan va ser detingut l’Onze de Setembre de l’any 1924, en l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Està reproduït al llibre La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: un assaig de repressió cultural (1992), de l’historiador Josep M. Roig Rosich:
«-¿Cómo se llama Vd.?
-Antoni Gaudí.
-¿Qué edat tiene Vd.?
-71 anys.
– ¿Qué profesión?
-Arquitecte
-Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano.
-La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i jo la pago, però no a deixar de parlar en la meva llengua.
-¿Cómo se llamaba su padre?
-Francesc Gaudí.
-¿Qué es eso de Francesc?
Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir, dirigint-se al senyor Gaudí:
-¡Si Vd. no fuese viejo le romperia la cara; sinvergüenza, cochino!
-Jo a Vd. no l’insulto, vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
El Sr. Valls (detingut conjuntament amb Antoni Gaudí) diu en castellà:
-El señor Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El “Jefe” de policia:
-Ve Vd. señor Gaudí, como su compañero habla en castellano.
El señor Gaudí:
-Sí, ja ho veig, però jo en tinc prou amb la meva llengua.
Antoni Gaudí va ser posat en llibertat després d’haver pagat una multa. Mai no va deixar de parlar en català, ni tan sols amb el rei Alfons XXIII durant la visita a la Sagrada Família. Gaudí, que l’acompanyava, li va donar tota mena d’explicacions en català.
L’arquitectura és un art de la construcció que s’assimila a la muntanya, on la terra aspira a tocar el cel, i el cel es visualitza en la terra. L’art de Gaudí desplegat a la Sagrada Família és un exemple del tradicional principi hermètic de la correspondència entre la realitat material i la realitat espiritual: el que és a dalt és a baix, i el que és a baix és a dalt. Així, tant com una genial obra d’art, la Sagrada Família és una oració posada dempeus pensada i creada en català. Ho diu el mateix Gaudí: «Jo parlo en la meva llengua». És a dir: penso, creo i reso en la meva llengua. I així ho ha refermat l’eminent biblista Armand Puig, que ha estudiat bé la vida i obra de Gaudí, en una conferència pronunciada el passat dia 20 d’abril de 2026 al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya: «Gaudí estima la seva pàtria, Catalunya, la porta al cor i la plasma amb les mans. Gaudí és un home de fe que va servir Catalunya amb la seva arquitectura (…) Antoni Gaudí és indissociable de Catalunya, destacant la seva obra arquitectònica inspirada per la fe cristiana i la cultura catalana».
¿Aquest proper dia 10 de juny de 2026, en la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família, serà respectada la catalanitat de Gaudí per les autoritats corresponents, tant les eclesiàstiques, amb el papa Lleó XIV al capdavant, com les civils? ¿Tindran prou sensibilitat per estimar en tota la seva dimensió espiritual la fe de l’arquitecte Antoni Gaudí expressada a través de la seva catalanitat perquè és la forma més genuïna de seu ésser, la que surt del fons de la seva ànima?
És obvi dir, encara que ho hàgim de repetir cent vegades al dia perquè encara hi ha qui no ho entén perquè no ho vol entendre, que a un japonès, posem per cas, no se li demanaria pas que no expressés el seu art a través de la seva ànima japonesa perquè és just el que necessita l’art: l’aportació de totes les sensibilitats del món, i la de Gaudí és catalana.
