Jordi Vila-Abadal i Vilaplana, psiquiatra jubilat, com es defineix ell mateix, complí cent anys el passat 8 d’abril.

Fou monjo dels monestirs de Montserrat (1946-1965) i de Sant Miquel de Cuixà (1965-1968). Després de vint-i-dos anys d’exercici es secularitzà. El 1979 fundà un centre pioner per a toxicomanies no alcohòliques i el 1981 —conjuntament amb altres persones— l’Associació d’Ajuda al Toxicòman (AAT).            Compromès, des de molt jove, amb Catalunya i amb la justícia social, ha col·laborat amb moltes entitats civils. És autor de diferents llibres. En el volum De l’Ésser humà i la Natura (Ed. Galerada), hi trobem concentrat el seu pensament.

A Montserrat, a més d’un ambient cultural elevat, hi trobà el que considera que són els pilars importants de la religió cristiana: la Sagrada Escriptura, la teologia, la patrística i la litúrgia.

Fou un dels vuit monjos de Montserrat que el 29 de novembre de 1965 arribaren a Sant Miquel de Cuixà per a iniciar una nova etapa, la qual li resultà molt satisfactòria: «Hi vivíem en una comunitat reduïda, a la mesura humana. Cohesionada per l’ideal de transformació de l’Església. Hi fèiem reunions freqüents, discussions, aprofundiments i valoracions de les bases i fonaments del cristianisme i la seva encarnació en la societat actual».

Ha viscut de molt a prop episodis cabdals de la nostra història, com ara l’exili de l’abat Escarré i el retorn de Josep Tarradellas. El mateix president, abans de la seva arribada a Catalunya, els encarregà, a ell i a la seva esposa Glòria, el retorn a Barcelona d’unes pertinences seves, entre les quals hi havia l’urna metàl·lica que contenia el cor del president Francesc Macià. L’objectiu fou acomplert.

Jordi Vila-Abadal sempre ha lluitat per una humanitat més humanitzada. «S’ha de recordar que l’amor és més fort que la mort. Considero que l’amor i l’estimació és la millor cosa per la qual val la pena viure».

Divendres passat, dia 24 d’abril, amics i familiars li reteren un homenatge a Cerdanyola del Vallès. Joaquim Triadú, nebot seu, clogué el seu parlament definint d’aquesta manera el seu oncle centenari: «Un home amb conviccions fortes, valent a l’hora de prendre riscos, lleial al país i lleial a la seva gent, coherent amb la seva vocació de metge, enamorat del Cavaller i del paisatge de Vidrà, amic dels seus amics i un magnífic company per a la Glòria». Que en puguis complir molts més, d’anys, estimat Jordi!

 

Article anteriorGaudí, el gran arquitecte que sempre parlava en català
Article següentQuan opinar es converteix en obligació
David Pagès i Cassú (Sant Joan de Mollet, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la UdG. Comparteix la tasca docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. Col·labora en diferents mitjans de comunicació. Compta amb diferents guardons, entre els quals els Premis Aina Moll i Marquès (2013), ADAC de Normalització Lingüística i Cultural (2021), Francesc Ferrer i Gironès (2021) i Rafael Sari (2021). Ha publicat, entre altres obres, Referents. 40 entrevistes a personalitats dels Països Catalans, Què t’ha ensenyat la vida? (202 veus), Bones llavors, Baules. Cartes generacionals i Fe arrelada. Garba d’articles i entrevistes (1997-2022).