A ca la Maria la llum del gresolet feia tremolar les fosques esporuguides.
En Marc, el vailet escatorit fill de la Maria, va agafar la capa anant-se’n a dormir entre les oliveres. Tot era engolit per la fosca, tan engolit que ni teníem esma d’adormir-nos, les dones fèiem un pilot de pors que ens llevaven el son.
La fosca de la nit se’m va ficar a l’ànima i al ventre amb una suor freda que em corglaçava i un silenci tan punyent que era la mort sense morir-me. Vaig sentir ales d’àngel, no eren les del que em va enviar Déu per fer-me Mare, tampoc no duien ni mena dels alegrois nadalencs, eren les ales de l’ àngel del conhort, el mateix que aconhortava al meu Fill en la nit de la seva angoixa. Vaig quedar-me quieta com cargolada en mi mateixa. Més tard sabria que la meva suor freda, en el meu Fill havia estat suor de sang.
No sé quanta estona va passar. Tot d’una, vam sentir un crit a la porta, algú va passar el forrellat i va entrar el Marc mig nu i esparverat dient-nos que els escamots dels romans amb els del Temple havien fet pres el meu Noi. Judes coneixia el lloc. La colla dels dotze s’havia esperdigolat i el minyonet havia fugit d’aquella gent deixant-los el mantell per córrer més.
Ara, els mots d’Isaïes se’m feien veritat. Me l’assotarien i li farien mil vileses i acabaria a la creu.
Tenia una pau estranya que no podia explicar, em sentia acompanyada per tots els àngels de la glòria esdevinguts sudari dels dolors. M’estava quieta en un racó, la gent em respectava la solitud parlant en veu baixa, quan tot d’una, van picar a la porta a crits i planys. Obriren, era Pere que agenollat a terra va reposar el cap a la meva falda i m’ho va explicar. Ho tornava a viure.
L’homenot plorava com una criatura contant-me com havia negat tres cops el seu Senyor, traint-lo. En aquell moment vaig saber que qualsevol home fora un infant a les meves entranyes . Parlant sense cerimònies com fem els de Natzaret, li vaig dir que no havia traït el Senyor que s’havia escagarrinat , que la por se l’havia endut a xerrar massa amb accents galileus.
Pere s’havia calmat adormint-se’m amb el cap a la falda i pensava en Judes fins que va arribar algú dient que s’havia penjat.
Em va sortir un crit esglai que m’estripava la gola.
Em va sobtar pensar-ho. Potser Judes s’havia salvat llevant-se la vida amb el ferotge penediment.
El dia ja clarejava, Pere dormia com només pot dormir un home que ha plorat de debò, quan vam sentir un aldarull pel carrer. Era la colla de Barrabàs, aquell que feia guerra . La gent l’havia alliberat de Pilat i a bescanvi em condemnava el Noi. La colla estava esvalotada, anava corrent amunt i avall del carrer, picava a portes que no s’obrien, fins que anaren a passar la borratxera a d’altres barris. El meu Noi era condemnat a la creu. Ja ho sabia quan va arribar el Joan de cal Zebedeu que va explicar-m’ho tot a peces menudes, ho feia tan al viu que m’hi trobava. Els cops de flagell, la falsa capa reial, la corona d’arínjols i el poble cridant que el crucifiquessin.
El Joan se’ns va endur a les dones cap al carrer que duia al Codinar, la gent s’agombolava per veure com passaven els tres condemnats. Vaig veure els peus ensagnats del meu Noi . Isaïes ho deixava curt quan parla dels peus que anuncien la pau. Hom pot pensar que són uns peus lleugers, àgils i néts, els qui duen la pau són ensangonats, adolorits i tan balbs que en prou feines s’aguanten.
Arribàrem al Codinar , me’l crucificaren. Els soldats m’hi deixaren estar a prop, va dir que tenia set , va dir al Pare que els perdonés, va dir a un lladre que seria amb Ell al paradís, em va mirar dient-me que em deixava el Joan per fill , es va mirar a aquest dient-li que em tenia per mare. Va fer un plany al Pare. L’aire era tan ple de dolor que semblava que poguessis mastegar-lo. Es feu la fosca i amb un gran crit el meu Noi va morir.
