Altres col·laboradors del MD, pels que tinc un gran respecte i estima, han expressat recentment les seves reserves contra el concepte d’unilateralitat. Aquí voldria esboçar només breument els punts argumentals dels quals (ja dic: amb tot el respecte) dissenteixo.
Qui diu que unilateral és allò que es fa sense cap altre opció, té tota la raó del món. I si afegeix que on hi ha llibertat no pot haver.hi unilateralitat, segueix tenint-la. I no la perd pas si diu que en política sempre hi ha més alternatives. El problema, al meu modest parer, és que aquests arguments en el cas de Catalunya poden tenir una altra lectura. 1. Que com que ens tanquen totes les portes (i res -ni els possibles indults- no fa pensar, que s’obrin) no ens deixen altra opció que l’unilateralitat. I com que als catalans ens neguen la llibertat de decidir el nostre futur, no ens deixen altra opció que l’unilateralitat. I com que ningú ens presenta possibles alternatives polítiques pel nostre encaix amb Espanya, no ens deixen altra opció que l’unilateralitat.
També si es diu que Europa no ens comprarà pas el desig d’independència fins que la majoria favorable a la independencia sigui més ample i continuada en el temps, es pot tenir raó. Però (sempre segons el meu modest parer que ningú té per qué compartir) aquesta majoria ampla i sostinguda no s’obtindrà mirant de fer pujar al carro a gent que no vol saber res de la fita que té aquest.
Jo estic fermament convençut que a aquesta majoria ampla i que també convenci Europa s’hi pot arrribar, però només per un camí que en aquests moments sembla bastant obturat. I perquè expressa molt clarament el que penso, permeteu que repeteixi aquí el que he escrit a l’Unilateral fa poc, parlant de les reserves de molts contra la unitat d’acció dels dos grans partits independentistes: “Si als electors se’ls dóna continuament una imatge de desconfiança emtre els dirigents de les dues formacions, si no es para de desprestigiar l’altre allà on es pot, que té d’estrany que la gent no esperi gaire cosa de bo d’anar junts? La unitat, enfocada per les dues bandes (i no només per una) com una empresa de país tenint el coratge i la generositat de fer-ho sempre sense desconfioar per endavant de l’altre(…) Una unitat que l’elector pugui veure com una proposta positiva digne de fer-hi costat (…) seria l’ÚNIC CAMÍ (així en majúscules!) per eixamplar la base (…) i perquè molts escèptics d’Europa ens prenguin seriosament i no com un poti-poti de gent poc madura que no es posa d’acord cap a on va.”.
El millor servei que podrien fer al país els irreconciliables de les dues bandes seria deixar de dir el nom del porc dels altres, acabar amb aquests exabruptes pubertaris (com botifler, traidor, “només fan volar coloms” etc.) i aquests retrets que veuen la palla a l’ull de l’altre i no la biga en el propi. Errors, en una empresa tan difícil com aquesta lluita de David contra Goliath, n’han fet tots. És tan humà com comprensible. Però el camí no és burxar sempre al mateix forat sinó reconéixer cadascú allò que no ha fet bé, i rectificar-ho en el futur. Res no convenceria més a tots els indecisos, decebuts o emprenyats, que veure una nova generositat entre la gent responsable dels dos partits. Una generositat que no té res a veure amb cap canvi d’ideari polític de cadascú sinó amb la voluntat de fer de bracet una part essencial del camí. Aquesta actitud dels dirigents no impediria que una part residual dels partits seguís dient disbarats, (de gent incapaç de dominar els seus prejudicis n’hi ha i n’hi haurà a tot arreu) peró aquests ja no tindrien cap força per posar rocs al camí.
Aquesta disposició a arriscar-se a una primera confiança mútua, ni que sigui limitada en el temps i en els objectius, és el que donarà la mida de la capacitat dels nostres polítics per sortir de l’atzucac actual. I és el que el poble els ha de demanar de seguida que pugui tornar a poder fer sentir la seva veu als carrers catalans. I és el que més pànic faria a la caverna espanyola que tan cofoia deu estar ara i amb més ganes que mai d’augmentar encara més la repressió .