Un gol a mig camí entre la mala sort i el descentrament als 25 segons del xiulet del refli (i torneu-vos a mirar la jugada i ja em direu: s’ha de culpar tant a Valdés com a Piqué, renoi, fot-la a la grada!) ens va “regalar” 25 minuts de descentrament i canguelo als que encara recordem altres èpoques, aquelles que en aquestes circumstàncies ja eren per a tirar la gorra al foc i implorar al fat que fos tot ràpid i incruent: tot, la nostra alineació més clàssica que mai, un contrari que si destaca en alguna cosa és en contracops i individualitats, un públic que com mai seria resultadista, tot, tot semblava congriat a deixar mitja lliga sentenciada i pendent de quants punts una colla d’equips menors serien capaços d’esgarrapar al Madrid. Tot.. excepte que tenim Messi, que va fer la jugada: se’n fa 3, assisteix Alexis desmarcat amb l’esquena guanyada a l’energúmen de Pepe que en aquell moment només pensava a segar l’herba sota Messi, i el xilè, vertical i rasurant com una navalla nova afusella la semisortida de Casillas, injust ostentador d’un récord nou: el porter blanc més golejat pel Barça de la història.
Acte seguit Pep per fi decideix el 3-4-3 i tot semblava que s’asserenaria i que no caldria anar mirant de reüll el desfibril·lador per a la culerada angoixada i taquicàrdica enganxada a la pantalla i amb la digestió tallada per tantes anades i vingudes, però el ball no s’havia acabat, i aviat varem veure que calia patir més per una autèntica, titànica batalla, que tot just començava: la del control del mig del camp, ara ancorada en un Puyol que havia de centuplicar la ubiqüitat i xop de responsabilitat donar-ho tot, i en un Busquets havent de fer de Busquets i de Piqué a estones.
Si el primer gol del Madrid era en bona part somriure de la graciosa i voluble fortuna, aquesta somreia compensatòria al cap d’una estona a Xavi (i a la reunió dels interiors) en forma de cul de defensor contrari que desviava, poc però prou, la trajectòria del seu xut, però no esmenava ni amainava encara el viure amb l’ai cor que totquant dèficit en les transmissions manifestaven els blaugranes, només copsar la fredor quasi glacial de les grades de Chamartín quan Iniesta rearmava l’equip entorn el seu joc ja era prou bon lenitiu. Però calia més. Calia que aquell segal que va fer el màster de coratge i verticalitat a l’Arsenal els deixés, afusellant amb el cap una furibunda centrada d’Alves, camí capcots dels respectius vomitorios, que així en diuen en curiós anacronisme els titulars del circ del Bernabéu a les boques de sortida del seu estadi, com a presagi de l’estona que els quedava, captius i desarmats pel resultat, només capaços ja de fer homenatge a la seva impotència.
Tots els ingredients que calen per a que tothom segueixi viu i capaç segons els seus talents, que la lliga és llarga com ve repetint l’aforisme savi, per encarar amb coratge de jesuïta el camí, magis, del Japó, i per a un plàcid diumenge somrient de final de pont, mitja fredor entre la boira que assolellada convida a passejar, i a meditar, serens i somrients, els mots del Sant de Tars a aquells xicots tan trempats de Tessalònica, que avui Mn. Vidal comenta al Matí amb més autoritat que no la meva.
