Pobra llegua catalana. A força de fer-li tan poc cas, l’hem convertit en una llengua d’anar per casa. Ja és com una d’aquelles camisotes que ens posem a sobre quan gairebé ningú no ens veu i que per molt que es vagin esfilargarsant, no ens prenem la molèstia de polir-ne els descosits ni conservar-ne els botons perquè, ja veus, ben còmode que s’hi va.
Pobre català. S’ha anat encongint, no només perquè moltes llengües ja no la volen parlar, sinó perquè la major part de les poques boques que la conserven i estimen encara han decidit –per comoditat o per ignorància– simplificar-la i escapçar-ne les puntes més afilades. I així ens està quedant la pobra llengua tan nostra, que amb prou feines es desenganxa de l’altra que no és tan nostra però que per força ho va haver de ser. Per què coi necessitem els pronoms febles si ens entenen igual si diem jo tinc 39 o he vist un o jo no arribo que jo en tinc 39, n’he vist un o jo no hi arribo. I així aniríem enumerant –i ara no em ve de gust fer-ho– expressions guillotinades o adaptades a la força a un ús incorrecte i pobre. I no culpem només el jovent d’aquesta degradació, que molts parlants madurs ja han començat a claudicar davant els atacs.
El cas és que ens ha quedat una llengua esmaperduda i fluixa. Si ens haguéssim passat cinc anys a l’espai sense sentir ni un mot en català i avui haguéssim entrat a qualsevol xarxa social estarem esgarrifats. “Com ha perdut, la pobra, ja no és ella…”, diríem entre dents, com si fos una padrina que ens trobem pel carrer i que ja no hi toca gaire. O ja no toca gaire, que jo també em vull anar camuflant en aquest front.
El català ens ha anat quedant com una sardana sense floritures i refilets. El pam pam pam intern ens permet seguir-ne el pas sense complicacions excessives i fer veure que sabem ballar. Per això ha degut triomfar aquest estiu i tardor el Coti x Coti, lliure dels matemàtics passos obligatoris, amb un inici salsero que a l’entremig arrossega qualsevol a saltar en rotllana seguint la tenora amb les mans agafades. I qualsevol pot afegir-se a aquest ball deconstruït i construït alhora – fins i tot pot fer aixecar de la cadira a algun aragonès– perquè ara per gaudir els coneixements fan nosa. I gràcies, també, que sigui així, que la rotllana es faci ben gran i les cames vagin ben amunt encara que sembli que ballin al cabaret. Perquè quan s’acabi, totes, llegiu bé, totes les mans s’alçaran alhora, i totes, totes les veus diran Visca! al mateix temps.
Doncs això: Visca, que cal aprofitar aquesta tirada.
