“Són les tres de la nit. Sóc a la sala d’espera de l’hospital. He tornat a tenir un atac. Ja fa dos mesos que només faig que viatges nocturns de casa al metro i del metro a l’hospital. Estic cansada, sobretot des que m’ho van dir. Un dia qualsevol et lleves, vas a fer una revisió rutinària a la qual t’han obligat a la feina, et fan unes proves i et diuen que et moriràs d’aquí a sis mesos.
Els primers dos mesos me’ls he passat entre la negació i la ira. Cridar, bramar i insultar els familiars, que aguanten estoics. Deixar d’anar a la feina i engegar els amics a la merda, amb el cost de perdre’n alguns. De fet, tant li fa, crec que m’és igual tot. Fa uns dies que se m’acudeixen idees estranyes, busco la manera de seguir vivint, però tot és fantasiós. No té sentit. Suposo que és la fase de negació i el meu cervell s’enganya en perversos tripijocs.
Aquests dies camino. Camino de nit, despreocupada de tot en l’estrident solitud de ciutat. Camino de dia, envoltada de roures i salzes, perlada de suor per fora i confusa per dins. M’allibera. L’art de fer camí, que deia Thoreau, la llibertat absoluta en estat salvatge. Potser és el que cerco, l’ésser primitiu de dins meu. Aquell que no viu el futur ni el passat, només el present. L’animal. El foll caminar, deia, ens deslliga de tot; de la por i de l’angoixa, però també de la família, dels amics i, finalment, de la vida mateixa.
De tant en tant m’adono exaltada que he anat allunyant a tothom del meu voltant. Ja quasi es pot dir que només queden els pares. El nucli petit. Ho he fet en part per tal que no hagin de viure la misèria del meu dia a dia. No cal fer-los partícips del patiment; no en trauran res. Segurament també perquè aquest caos que ara ve se’m faria impossible amb les seves benintencionades però constants intromissions. Un món de dimensions més petites serà més fàcil de controlar durant els dies que resten. Potser també hi ha un punt d’orgull en aquest buscat aïllament, no ho sé. O encara pitjor, potser tinc por que em fallin. De fet, ara que ja marxo, sóc plenament conscient que hi ha moltes coses que ja no podré fer. I aquesta n’és una; me n’aniré sense conèixer-me. En tot cas, ara que tot això s’abat inexorablement damunt meu, ara que només el final és una certesa, no sé ni si vull estar sola.
Ahir vaig rebre un missatge. Era ell. No sé què vol. Diu que li han dit això meu i que vol parlar-ne. Em va trucar un parell de cops però no l’hi vaig agafar. No el vull veure. Allò nostre es va acabar, i no va acabar bé. Podríem haver estat una gran parella, però ens vam conèixer quan no era el moment, com si les nostres vides no estiguessin sincronitzades. Què vol ara? Aprofitar-se del meu estat? O potser no li agrada com van anar les coses i em vol dir alguna cosa abans que me’n vagi…
Finalment responc al missatge. Cedeixo. Diu que em vol donar una cosa. Hem quedat aquesta nit a les deu. Arriba, m’abraça i es posa a plorar, desfet. Tot això no m’ajuda, ho hauria de saber. Ens asseiem al sofà, la seva mirada és intensa i sembla canviat. Sembla com si el que li va passar després que ho deixéssim l’hagués ajudat a apreciar el que teníem. M’explica la seva vida i em pregunta com em sento. Parlem durant hores, revivint en part tot allò que ens feia sentir bé l’un al costat de l’altre. A poc a poc es va fent un silenci agradable. En un punt, encuriosida, pregunto sobre allò que em vol donar. Es posa seriós. Em mira als ulls i m’explica que ha decidit ser al meu costat durant el que em resta de vida. Me’l quedo mirant i al cap de poc li dic que se’n vagi. Em fa cas, abatut.
Estic enfadada però em passo la nit pensant-hi, jugant amb la idea, subconscientment. Quan ja hi he fet prou voltes, exhausta, m’adormo. L’endemà al matí quan m’aixeco accepto que tinc ganes de tornar-lo a veure. Li envio un missatge i li dic que quedem per dinar. Allí, davant d’una trista amanida, li dic que d’acord.
Durant quatre mesos, bastim el nostre petit paradís damunt les mateixes brases de l’infern. Comprimim les delícies i amargors d’una vida en el petit lapse de temps que em queda. La proximitat amb la mort ho fa tot més intens, tangible i quasi solemne. Moro exquisidament feliç; com pot ser que en el passat no ens haguéssim entès! Sento un vincle total amb ell al mateix temps que un cert ressentiment amb la vida.
Conforme s’esgoten els dies que em queden, inevitablement, vaig posant la vista endavant, angoixant-me. I enrere també, penedint-me. No sóc capaç de suportar tots els dies que he perdut lluny d’ell. Navegant, idiotitzada. Potser les vacuïtats foren necessàries a fi i efecte de gaudir d’aquest darrer plat, qui sap. Vaig deixar que els més vils sentiments s’interposessin davant del que sentia, negant el que el meu cor anhelava.
I finalment arriba el dia. Tot està disposat. He dit adéu a tothom. És cosa de minuts; em costa respirar. Tinc els ulls mig clucs però noto que ell em subjecta la mà. De cop em venen al cap les paraules d’una vella infermera que havia passat trenta anys a cures pal·liatives. Aquella dona havia vist centenars de persones morir, escoltant de viva veu les seves últimes voluntats i penediments. Segons ella, hi havia cinc remordiments que es repetien sovint. El primer era que molta gent moria havent viscut una vida que no volia, oblidant els somnis, deixant-se dur pel corrent. D’altra banda, molts es lamentaven d’haver treballat tant, perdent la joventut i la companyia de la parella i els fills. En tercer lloc, una gran majoria marxava afligida per no haver estat capaç d’expressar els seus vertaders sentiments, per feblesa. Molts d’ells també morien havent perdut completament el contacte amb els amics, incapaços de localitzar-los en els darrers instants de vida. Per últim, i com a element més comú, una vasta majoria deia adeu a la vida amb la recança de no haver estat prou feliç. A més, quasi tots amb la certesa que la felicitat sempre havia estat una opció. Una opció que no van prendre, algunes vegades per cobdícia, d’altres per desídia i sovint per recel. Van viure massa pendents del que pensaven els altres i ara, en morir, s’adonaven de la tragèdia.
I enmig d’aquests pensaments vaig morir. Simplement. Així fou”.
Aquesta és la història d’una pacient tal i com me la va explicar minuts abans de morir. Jo soc la infermera de qui ella us parlà. Un cop transcrit el text que jo us he llegit, el vaig cedir als seus pares que, emocionats, m’explicaren la verdadera història. Ella nasqué víctima d’una malaltia molt greu i morí a l’edat de tretze anys sense haver sortit mai de l’hospital. Fou sempre una nena alegra que, en no poder viure una vida plena, la generà dins seu. Visqué dins la seva ment una bonica història d’amor on un príncep rescata la princesa al final. Perquè ella, malgrat no tenir opció, va decidir viure feliç. Perquè ella, tot i que costi de creure, va morir sense laments.
