Dos dies sense tele

Una averia a l’antena va deixar-nos sense televisió durant dos dies. Semblava impossible. Serien dos dies llargs, inacabables.. No podríem gaudir d’uns pocs programes de qualitat que ens ofereixen i no sabríem com passar les vetllades o el temps de lleure. A més si venien els nets també s’avorririen sense poder visionar les pel·lícules infantils que donen al Disney Chanel o els dibuixos animats. Doncs bé. Vam connectar la ràdio i poguérem escoltar uns programes prou interessants com per oblidar el comandament de la televisió, que sense èxit no para mai de buscar canals que valguinla pena. Vanvenir els nens i decebuts van veure que l’aparell televisiu no funcionava. Vaig proposar-los de jugar al dominó, a les cartes i a explicar contes. Primer es resistien però ràpidament van entusiasmar-se amb l’afany d’ésser guanyadors. Havien oblidat completament la televisió per concentrar-se en el joc. I reien i s’enfadaven i protestaven si creien que algun havia fet una trampa. Els veia més contents i més feliços que quan miraven obsessionats  i absents l’aparell que els feia presoners. I parlaven i dialogaven.

A la nit quan els nens van marxar vam posar música i vam començar a llegir un bon llibre. Ens trobàvem relaxats i ens sentíem transportats a un món de benestar. Lluny quedaven els programes televisius violents, els concursos vergonyants, els reality shows que ensenyen les misèries humanes i quasi ens alegràvem de que la televisió no funcionés.

Les converses eren agradables i oblidàvem les notícies, quasi sempre negatives, que ens bombardegen a l’hora de dinar o de sopar. Dos dies desprès la televisió funcionava. Havíem  passat unes jornades tranquil·les, gaudint, com en temps pretèrits, amb les converses, explicant contes als nens, jugant a jocs de sobretaula o escoltant bona música o llegint un llibre interessant.

La televisió tornava a funcionar i ens atrapava altre vegada. El comandament a distància passava ràpidament d’un canal a una altre, trobant, poques vegades, un programa interessant però continuàvem amb la rutina oblidant que sense televisió també podíem viure i ser feliços.

En la meva infància la televisió encara no havia arribat i aquells contes fantàstics que ens explicaven els avis, aquells libres que llegíem, eren un bàlsam per apropar-nos al son reparador ignorant que un dia arribaria una aparell que revolucionaria a les famílies, al món i que ens atraparia amb els tentacles de la mandra ila ignorància. Tantatecnologia i coneixement al servei, si no es vigila, de la frivolitat i l’aïllament.        

 DOS DIES SENSE TELE

Una averia a l’antena va deixar-nos sense televisió durant dos dies. Semblava impossible. Serien dos dies llargs, inacabables.. No podríem gaudir d’uns pocs programes de qualitat que ens ofereixen i no sabríem com passar les vetllades o el temps de lleure. A més si venien els nets també s’avorririen sense poder visionar les pel·lícules infantils que donen al Disney Chanel o els dibuixos animats. Doncs bé. Vam connectar la ràdio i poguérem escoltar uns programes prou interessants com per oblidar el comandament de la televisió, que sense èxit no para mai de buscar canals que valguinla pena. Vanvenir els nens i decebuts van veure que l’aparell televisiu no funcionava. Vaig proposar-los de jugar al dominó, a les cartes i a explicar contes. Primer es resistien però ràpidament van entusiasmar-se amb l’afany d’ésser guanyadors. Havien oblidat completament la televisió per concentrar-se en el joc. I reien i s’enfadaven i protestaven si creien que algun havia fet una trampa. Els veia més contents i més feliços que quan miraven obsessionats  i absents l’aparell que els feia presoners. I parlaven i dialogaven.

A la nit quan els nens van marxar vam posar música i vam començar a llegir un bon llibre. Ens trobàvem relaxats i ens sentíem transportats a un món de benestar. Lluny quedaven els programes televisius violents, els concursos vergonyants, els reality shows que ensenyen les misèries humanes i quasi ens alegràvem de que la televisió no funcionés.

Les converses eren agradables i oblidàvem les notícies, quasi sempre negatives, que ens bombardegen a l’hora de dinar o de sopar. Dos dies desprès la televisió funcionava. Havíem  passat unes jornades tranquil·les, gaudint, com en temps pretèrits, amb les converses, explicant contes als nens, jugant a jocs de sobretaula o escoltant bona música o llegint un llibre interessant.

La televisió tornava a funcionar i ens atrapava altre vegada. El comandament a distància passava ràpidament d’un canal a una altre, trobant, poques vegades, un programa interessant però continuàvem amb la rutina oblidant que sense televisió també podíem viure i ser feliços.

En la meva infància la televisió encara no havia arribat i aquells contes fantàstics que ens explicaven els avis, aquells libres que llegíem, eren un bàlsam per apropar-nos al son reparador ignorant que un dia arribaria una aparell que revolucionaria a les famílies, al món i que ens atraparia amb els tentacles de la mandra ila ignorància. Tantatecnologia i coneixement al servei, si no es vigila, de la frivolitat i l’aïllament.        

 DOS DIES SENSE TELE

Una averia a l’antena va deixar-nos sense televisió durant dos dies. Semblava impossible. Serien dos dies llargs, inacabables.. No podríem gaudir d’uns pocs programes de qualitat que ens ofereixen i no sabríem com passar les vetllades o el temps de lleure. A més si venien els nets també s’avorririen sense poder visionar les pel·lícules infantils que donen al Disney Chanel o els dibuixos animats. Doncs bé. Vam connectar la ràdio i poguérem escoltar uns programes prou interessants com per oblidar el comandament de la televisió, que sense èxit no para mai de buscar canals que valguinla pena. Vanvenir els nens i decebuts van veure que l’aparell televisiu no funcionava. Vaig proposar-los de jugar al dominó, a les cartes i a explicar contes. Primer es resistien però ràpidament van entusiasmar-se amb l’afany d’ésser guanyadors. Havien oblidat completament la televisió per concentrar-se en el joc. I reien i s’enfadaven i protestaven si creien que algun havia fet una trampa. Els veia més contents i més feliços que quan miraven obsessionats  i absents l’aparell que els feia presoners. I parlaven i dialogaven.

A la nit quan els nens van marxar vam posar música i vam començar a llegir un bon llibre. Ens trobàvem relaxats i ens sentíem transportats a un món de benestar. Lluny quedaven els programes televisius violents, els concursos vergonyants, els reality shows que ensenyen les misèries humanes i quasi ens alegràvem de que la televisió no funcionés.

Les converses eren agradables i oblidàvem les notícies, quasi sempre negatives, que ens bombardegen a l’hora de dinar o de sopar. Dos dies desprès la televisió funcionava. Havíem  passat unes jornades tranquil·les, gaudint, com en temps pretèrits, amb les converses, explicant contes als nens, jugant a jocs de sobretaula o escoltant bona música o llegint un llibre interessant.

La televisió tornava a funcionar i ens atrapava altre vegada. El comandament a distància passava ràpidament d’un canal a una altre, trobant, poques vegades, un programa interessant però continuàvem amb la rutina oblidant que sense televisió també podíem viure i ser feliços.

En la meva infància la televisió encara no havia arribat i aquells contes fantàstics que ens explicaven els avis, aquells libres que llegíem, eren un bàlsam per apropar-nos al son reparador ignorant que un dia arribaria una aparell que revolucionaria a les famílies, al món i que ens atraparia amb els tentacles de la mandra ila ignorància. Tantatecnologia i coneixement al servei, si no es vigila, de la frivolitat i l’aïllament.        

 DOS DIES SENSE TELE

Una averia a l’antena va deixar-nos sense televisió durant dos dies. Semblava impossible. Serien dos dies llargs, inacabables.. No podríem gaudir d’uns pocs programes de qualitat que ens ofereixen i no sabríem com passar les vetllades o el temps de lleure. A més si venien els nets també s’avorririen sense poder visionar les pel·lícules infantils que donen al Disney Chanel o els dibuixos animats. Doncs bé. Vam connectar la ràdio i poguérem escoltar uns programes prou interessants com per oblidar el comandament de la televisió, que sense èxit no para mai de buscar canals que valguinla pena. Vanvenir els nens i decebuts van veure que l’aparell televisiu no funcionava. Vaig proposar-los de jugar al dominó, a les cartes i a explicar contes. Primer es resistien però ràpidament van entusiasmar-se amb l’afany d’ésser guanyadors. Havien oblidat completament la televisió per concentrar-se en el joc. I reien i s’enfadaven i protestaven si creien que algun havia fet una trampa. Els veia més contents i més feliços que quan miraven obsessionats  i absents l’aparell que els feia presoners. I parlaven i dialogaven.

A la nit quan els nens van marxar vam posar música i vam començar a llegir un bon llibre. Ens trobàvem relaxats i ens sentíem transportats a un món de benestar. Lluny quedaven els programes televisius violents, els concursos vergonyants, els reality shows que ensenyen les misèries humanes i quasi ens alegràvem de que la televisió no funcionés.

Les converses eren agradables i oblidàvem les notícies, quasi sempre negatives, que ens bombardegen a l’hora de dinar o de sopar. Dos dies desprès la televisió funcionava. Havíem  passat unes jornades tranquil·les, gaudint, com en temps pretèrits, amb les converses, explicant contes als nens, jugant a jocs de sobretaula o escoltant bona música o llegint un llibre interessant.

La televisió tornava a funcionar i ens atrapava altre vegada. El comandament a distància passava ràpidament d’un canal a una altre, trobant, poques vegades, un programa interessant però continuàvem amb la rutina oblidant que sense televisió també podíem viure i ser feliços.

En la meva infància la televisió encara no havia arribat i aquells contes fantàstics que ens explicaven els avis, aquells libres que llegíem, eren un bàlsam per apropar-nos al son reparador ignorant que un dia arribaria una aparell que revolucionaria a les famílies, al món i que ens atraparia amb els tentacles de la mandra ila ignorància. Tantatecnologia i coneixement al servei, si no es vigila, de la frivolitat i l’aïllament.        

 DOS DIES SENSE TELE

Una averia a l’antena va deixar-nos sense televisió durant dos dies. Semblava impossible. Serien dos dies llargs, inacabables.. No podríem gaudir d’uns pocs programes de qualitat que ens ofereixen i no sabríem com passar les vetllades o el temps de lleure. A més si venien els nets també s’avorririen sense poder visionar les pel·lícules infantils que donen al Disney Chanel o els dibuixos animats. Doncs bé. Vam connectar la ràdio i poguérem escoltar uns programes prou interessants com per oblidar el comandament de la televisió, que sense èxit no para mai de buscar canals que valguinla pena. Vanvenir els nens i decebuts van veure que l’aparell televisiu no funcionava. Vaig proposar-los de jugar al dominó, a les cartes i a explicar contes. Primer es resistien però ràpidament van entusiasmar-se amb l’afany d’ésser guanyadors. Havien oblidat completament la televisió per concentrar-se en el joc. I reien i s’enfadaven i protestaven si creien que algun havia fet una trampa. Els veia més contents i més feliços que quan miraven obsessionats  i absents l’aparell que els feia presoners. I parlaven i dialogaven.

A la nit quan els nens van marxar vam posar música i vam començar a llegir un bon llibre. Ens trobàvem relaxats i ens sentíem transportats a un món de benestar. Lluny quedaven els programes televisius violents, els concursos vergonyants, els reality shows que ensenyen les misèries humanes i quasi ens alegràvem de que la televisió no funcionés.

Les converses eren agradables i oblidàvem les notícies, quasi sempre negatives, que ens bombardegen a l’hora de dinar o de sopar. Dos dies desprès la televisió funcionava. Havíem  passat unes jornades tranquil·les, gaudint, com en temps pretèrits, amb les converses, explicant contes als nens, jugant a jocs de sobretaula o escoltant bona música o llegint un llibre interessant.

La televisió tornava a funcionar i ens atrapava altre vegada. El comandament a distància passava ràpidament d’un canal a una altre, trobant, poques vegades, un programa interessant però continuàvem amb la rutina oblidant que sense televisió també podíem viure i ser feliços.

En la meva infància la televisió encara no havia arribat i aquells contes fantàstics que ens explicaven els avis, aquells libres que llegíem, eren un bàlsam per apropar-nos al son reparador ignorant que un dia arribaria una aparell que revolucionaria a les famílies, al món i que ens atraparia amb els tentacles de la mandra ila ignorància. Tantatecnologia i coneixement al servei, si no es vigila, de la frivolitat i l’aïllament.