En un acte recent que va aplegar els quatre directors dels principals diaris de Barcelona, tots van coincidir en el diagnòstic que els catalans estan dividits. Tots quatre, i mireu que és difícil que coincideixin La Vanguardia amb l’Ara, i El Periódico amb El Punt-Avui, van estar d’acord que la societat catalana està dividida. Que està separada en dos hemisferis, paraula que implica que es tracta de dues parts més o menys de les mateixes dimensions. Em sumo només parcialment a aquest diagnòstic del cos social. I és que m’agradaria precisar quina és la línia de separació entre aquests dos suposats hemisferis, ja que certs agrimensors la tracen per un lloc equivocat de forma interessada.
A mi em sembla cada cop més evident que la línia que compta no és la que separa independentistes d’unionistes, que pot dividir més o menys al 50%. Em sembla també que la frontera rellevant tampoc no és la que separa sobiranistes de no sobiranistes (divisió que separa 2/3 de la societat catalana del terç restant). La frontera entre els dos hemisferis cada cop és més clar que es diu acceptació o no de la democràcia. Independentistes, sobiranistes o unionistes poden defensar les seves postures sempre que es moguin en el terreny de la democràcia. I en aquest terreny, no hi ha divisions: un 87% de catalans acceptaria la decisió que prenguessin els catalans en un referèndum. Els catalans i només els catalans, per cert. Acceptar aquesta majoria o anar-hi en contra és el que de debò importa.
Així que s’equivoquen aquells que parlen “d’un bàndol i de l’altre” quan, des d’una suposada neutralitat, pretenen tacar l’independentisme i el posen en el mateix pla que cert unionisme antidemocràtic. Ho torno a repetir: no hi ha bretxa entre independentisme i no independentisme, sinó entre demòcrates i no demòcrates.
Acotat el terreny, val a dir que l’unionisme té mala peça al teler. I això per culpa que gran part de l’unionisme no és democràtic. Quan un unionista mira al seu voltant i es veu flanquejat per Societat Civil Catalana, entitat amb vincles feixistes; quan veu Dolça Catalunya i Som a Temps titllant de nazis els qui no pensen com ells; quan hom llegeix la caverna mediàtica, que comença a ‘Alerta Digital’ i està fagocitant tota la premsa espanyola, de dretes i d’esquerres (‘El País’, 1 d’abril de 2015: “La hoja de ruta CDC-ERC para la independencia cercena los derechos de los ciudadanos catalanes”); quan algú fa pinya amb Plataforma per Catalunya, Falange, Democracia Nacional i l’MSR; quan passa tot això, dic, un unionista s’hauria de preocupar per qui són els seus companys de viatge i vigilar que no hagi emprès un viatge “a ninguna parte”. Cal triar bé amb qui ens embarquem perquè el terreny és llefiscós.
El cert és que diria que en el món independentista no hi ha res ni remotament semblant a aquest panorama tan galdós. No hi ha dos hemisferis que es mirin al mirall i que es corresponguin. Per això l’independentisme porta dintre la llavor del triomf: per la seva naturalesa radicalment democràtica. Perquè ha entès que només s’imposarà si s’imposa en el terreny de la confrontació d’idees, en el camp de la democràcia. Aquesta és la frontera i aquests són els dos hemisferis.
