Llegir Chesterton és fàcil i agradable: busques un racó, un cafè, t’hi llences (a la lectura, no al cafè!) i et deixes endur pel geni de la paradoxa, rius, somrius… la gràcia del polígraf avesat, l’ofici del columnista ben entrenat, et porta sense massa esforç, és com llegir Pla o Sagarra, per entendre’ns (altra cosa és si el vols llegir i arribar a copsar-lo en profunditat, aleshores cal escriptori i llapis i paper, però això ja seria material per a un altre article).
Parlar-ne, ja és més complicat, sobretot si es vol fer amb propietat (propietat vol dir tenir, i en el cas d’un escriptor vol dir haver-lo llegit, aquí s’escauria l’acudit d’aquell “intel·lectual” : Chesterton? Jo no fumo!)… perquè el bo d’en G.K. va escriure, i força. Però amb una mica de gràcia, i si a més has tingut la immensa fortuna d’haver estat instruït en la lectura de Chesterton per autèntics mestres (Galí i Ballarín, això és sort, xinxin!), i si per sort et trobes que el teu interlocutor és del selecte club dels negocis estranys chestertonians que l’ha llegit adequadament, resulta que parlar-ne acaba sent un plaer molt especial, i te n’acabes sortint.
Ara bé, escriure sobre Chesterton és una tasca destinada a superhomes. La meva condició d’ex em permet la indelicadesa de citar-me, si més no a tall d’exemple, en un intent no massa reeixit que ni els vells i més fidels lectors del Matí no recordaran però que em van dir que a l’incombustible President del Comitè de Govern d’Unió sí que li va fer gràcia, i com que ell també sol fer-ho (citar-se), i en honor a aquella agradable estona aqui en tenen el link, per si estan desvagats i volen comprovar els que els dic: http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=582. Escriure sobre Chesterton, els deia, provar de suscitar interès sobre la lectura, ja no la interpretació ni la constatació de la vigent actualitat d’aquest geni del pensament occidental, sovint, com torno demostrar amb aquestes ratlles, esdevé en restalleres d’arguments laudatoris sense massa suc ni bruc, pobres tirallongues de vuits i nous i cartes que no lliguen.
Doncs bé, avui hem conegut l’home que sí que ho sap fer; de fet la primera autoritat mundial en parlar i escriure sobre Gilbert Keith Chesterton. Que s’ho han perdut? Doncs haver estat més atents al Matí, que en Carbonell els avisava.
Resulta que la màxima autoritat local, la Professora Coll-Vinent, ens l’ha fet venir, i el Pare Boyd ens ha regalat, sota l’atenta i divertida mirada (i assertiva, ell també venia amb els deures fets) del Degà de la Facultat de Filosofia de l’URL, una hora llarga d’immersió en el més pur dels coneixements chestertonians, aquest cop cenyint-se a les Paràboles del Pare Brown, del seu catolicisme (fent-nos adonar que són fins i tot prèvies a la pròpia conversió del bò d’en Gilbert), del seus dons profètics: va escriure per al seu temps i per al futur; moltes de les coses que va escriure que van semblar fantàstiques als seus contemporanis, ara en canvi ja no ens fan la gràcia que a ells els feien perquè ens n’adonem que és el temps en què es compleixen, com ara li va passar a Albert Speer, l’arquitecte de capçalera del 3er Reich, de qui el Father ens explicava que en llegir El Napoleó de Notting Hill (1904) a Spandau, va exclamar-se de la descripció visionària de Hitller i la 2a Guerra Mundial.
Tot això que els dic és només per a fer-los elis-elis, i perquè em vagin fent boca, que en Carbonell, que és el nostre especialista de veritat, en pocs dies, els penjarà al Matí l’entrevista que ha quedat de fer-li a aquest homenàs, diria que físicament just el negatiu del Pare Brown; pel seu somriure i mirada penetrant, diria que… sort que no creiem en la reencarnació, no em facin massa cas. Deu ser l’eufòria d’una tarda deliciosa al Seminari.
Joan Capdevila i Esteve
P.S. i tan bon punt rebem l’autorització del G.K. Chesterton Institute for Faith & Culture, els reproduïrem la traducció en català de la conferència, que devem a la Dra. Coll-Vinent. Apa. Segueixin-me atents al Matí
