“Hola, Pepi, com està la meva bonica!” Va saludar-la la cuidadora de l’Ajuntament després d’obrir la porta i entrar a casa seva. “Com ha anat la nit? Ui! Que bé, avui els bolquers estan eixuts”. Com odiava aquell to!, com odiava que, a sobre de no poder anar sola al lavabo, aquella noia la tractés com si fos una nena petita.
La Pepi té setanta-nou anys i en fa dos que va patir una embòlia o un ictus, ella no sap exactament si hi ha diferència entre un i l’altre. La va afectar el moviment, però conserva la part cognitiva gairebé intacta.
Fa set anys, quan tot just s’acabava de jubilar, va anar a fer-se el carnet per tenir descomptes a l’autobús, la Pepi va sentir per primera vegada que se la tractava diferent. “M’hauries de deixar el carnet d’identitat i ja estarem. Veus que fàcil ha estat! Apa, i ara ja podràs anar a passejar amb l’autobús, a que t’agrada això?” Aquella auxiliar administrativa li parlava amb un to infantil que qui l’utilitza es creu superior. La tutejava, però no només la tutejava sinó que li parlava com si fos ximpleta.
La Pepi, és advocada, l’any 1955 quan ella només tenia deu anys va marxar amb els seus pares de Canjáyar per venir a Catalunya. Va anar a l’escola pública i quan tenia catorze anys va entrar a treballar a una fàbrica tèxtil. Tenia carisma, caràcter, capacitat de lideratge i era llesta. Es va adonar que a les dones se’ls tractava diferent, que cobraven menys i es va fer sindicalista per defensar els drets de les dones. Es va adonar que a les persones que venien d’Andalusia o d’Extremadura els era gairebé impossible accedir a llocs d’encarregats de la fàbrica i ho va denunciar.
Casada i mare de dos fills, va aprovar l’accés a la universitat per majors de 25 i va estudiar dret a distància. Va ser una advocada reconeguda i admirada. Quan la feina li va permetre es va involucrar en l’associació de veïns del barri d’on va ser presidenta i va lluitar per aconseguir millores pel barri.
Quan es va jubilar va seguir a l’associació. Quan va tenir l’embòlia els companys preguntaven i estaven per ella. El problema va ser quan ella va voler tornar a fer tasques de l’associació. No anava tan despressa com abans i es va començar a sentir apartada. Va marxar i, a poc a poc, l’associació va funcionar sense ella. A poc a poc, van oblidar-se de tot el que havia fet.
La Pepi que havia lluitat pels drets de les dones, pel dret dels immigrants i per l’associació, s’ha de veure discriminada per l’edatisme sense poder fer-hi res.
