Edimburg, 18 de setembre
Comencem el dia en una parada a Grassmarket fent campanya pel “Sí”. M’expliquen els altres companys que abans que jo arribés hi havia passat l’Enric Juliana i li havien posat al pit una adhesiu blau amb el “Yes” l’últim segon abans de disparar una foto de grup. Més tard apareixen per allà l’eurodiputat Ramon Tremosa, acompanyat de la seva esposa i en Jaume Clotet. Després passa la Muriel Casals. Esdevenim una mena d’atracció, tant pels mitjans de comunicació com pels locals. Els estranya que uns estrangers puguin implicar-se amb una de les campanyes del referèndum i per això constantment ens fan preguntes i s’interessen per la situació de Catalunya. Al llarg del dia i del dia anterior són diversos els mitjans de comunicació que ens volen entrevistar i s’interessen per nosaltres. Quan recollim la parada i portem tot el material cap al local de campanya, trobem que un grup de gal·lesos i un regidor del Bloc Nacionalista Valencià han fet el mateix. Avui Edimburg és la capital de les reivindicacions de les nacions sense estat. Hi ha corsos, bascos, tirolesos del sud, flamencs, sards… però el col·lectiu predominant és el dels catalans. El Casal Català ha organitzat un seguit d’activitats al local social d’una parròquia, entre les quals hi ha un seguit de conferències i també el seguiment dels resultats electorals en una pantalla gegant. Al migdia hi ha una ballada de sardanes davant la catedral de St. Giles organitzada per gent d’Arenys de Munt. Cap al vespre, al mateix lloc, s’hi fa una encesa d’espelmes fent les banderes de Catalunya i d’Escòcia. També volta un Seat 600 pintat amb els colors de l’estelada i posant música patriòtica de manera estrident. No sé si cal que fem aquestes coses. Tornem a trobar en Pepe Antich i aquest cop hi parlem, i ens respon amb un seguit de dades estadístiques d’enquestes a peu d’urna, tal com si fóssim en una tertúlia. Més amena és la conversa amb en Jordi Basté, que està entusiasmat amb el que s’està vivint a Escòcia i ja ho considera com una victòria pels catalans més enllà del resultat guanyador. També creu que són molt importants les declaracions d’esportistes catalans, com ara els germans Gasol o Gerard Piqué, a favor de fer una consulta a Catalunya. I, pel que fa als escocesos, tampoc és que estiguin massa exaltats, però pels carrers es veu molt més color. I quan dic color, vull dir color blau, perquè si haguéssim de fer cas de les xapes, les samarretes i les banderes que es veuen pel carrer, la victòria serà del “Sí” i amb un 90%, però tots sabem que la realitat pinta força diferent. És clar que hi hagué aquella enquesta de fa pocs dies que donava la victòria al “Sí” i veure tanta reivindicació independentista fa pensar en una possible victòria. A la nit es comenten enquestes a peu d’urna. Val més anar a algun pub que tampoc en traurem res d’estar-nos amb els del Casal Català fent passar les hores. L’endemà al matí ja ens ho trobarem tot comptat i sabrem que els escocesos han votat romandre a la Gran Bretanya. El més important, però, ja ho sabíem: els escocesos han votat.
