Explica Rafael Nadal a Quan érem feliços que quan el seu oncle, el prestigiós historiador i catedràtic d’universitat, Jordi Nadal i Oller, va comunicar al seu pare que volia fer la carrera d’història a la universitat, es va produir el següent diàleg:
– I amb aquesta carrera, com et guanyaràs la vida, fent classes?
– Sí, pare, la universitat i la investigació són la millor sortida…
– Vols dir que penses viure del pressupost públic igual que els militars? –el va tallar l’avi Joaquim, horroritzat.
Aquesta anècdota ens ensenya com ha canviat la mentalitat catalana en poc temps. En menys de 60 anys, hem passat de sostenir aquesta actitud a convertir l’assoliment del funcionariat en una de les primeres preferències de molts estudiants catalans.
L’autor de Contra la cultura del subsidio i un dels referents catalans de l’emprenedoria, Marc Vidal, té escrit al seu blog:
“Como catalán he visto una sociedad, la catalana, dejar de ser líder y referente en su entorno inmediato, la he visto perder la aureola de ejemplo en temas de emprendeduría y de capacidad económica. He podido sufrir la reducción a la mínima expresión la hipotética superioridad argumental que se le presuponía a una tierra de oportunidad y de empuje. Conozco bien, por tanto, el tono que tiene la decadencia. Como catalán que ha vivido la destrucción de una clase emprendedora capaz de afrontar retos que la administración era imposible que pusiera en marcha. El Liceu, la autopista del Mediterráneo y tantos proyectos que en otras décadas tuvo que partir del impulso y el presupuesto privado. Ahora, cuando la sociedad catalana se reúne para afrontar un proyecto nuevo, lo primero que se cuestiona es “cuánto nos aportará la administración”.”
No es tracta de menystenir cap ocupació, ni de fer abstracció dels problemes estructurals de la nostra economia i de la situació política de Catalunya dins d’Espanya, però res d’això treu urgència a la necessitat de recuperar una actitud que ens és tant determinant per sortir de la crisi com per reeixir com a poble.
El curs passat l’emprenedoria va aparèixer com a assignatura al currículum de l’ESO. No és una novetat a les escoles. Fa temps que hi ha interessants iniciatives en moltes escoles. Fins i tot podem dir que ja treballàvem bona part del contingut quan abordàvem la competència d’autonomia i iniciativa personal o mitjançant altres projectes transversals o amb metodologies properes, com l’Aprenentatge Servei. Però benvinguda sigui una major preocupació per aquest àmbit.
Potser l’assignatura ha aterrat com a fruit d’una moda atiada per la crisi. Potser una assignatura, i tot allò que pugui fer l’escola, no serà suficient per recuperar un tremp perdut, però no ens equivoquem, l’emprenedoria, estigui o no d’actualitat, no és una moda, sinó una necessitat imperiosa en la formació del nostre alumnat. I si és una moda… benvinguda sigui!
