Durant milions d’anys, l’evolució ens ha programat de tal manera que els nostres instints més poderosos són, per aquest ordre, el de supervivència i el de la reproducció. En els darrers mil·lennis, la cultura ha filtrat, matisat i maquillat aquests instints. I, certament, en ocasions, són difícils de reconèixer en el substrat de moltes de les nostres actuacions. De vegades, però, els podem detectar a partir d’alguns símptomes indirectes, que no sempre presenten uns vincles massa evidents, com ara el reconeixement, l’admiració o, fins i tot, l’estima del nostre entorn. De fet, habitualment, quan els altres ens aprecien i tenen la sensació que ens necessiten, estem incrementant el nostre valor social. I, per tant, també augmenten les nostres probabilitats de sobreviure i de reproduir-nos.
En certa mesura, doncs, la generositat a l’interior del grup d’intercanvi de favors és fruit de l’egoisme individual. Encara més, gairebé de forma inevitable, la generositat a l’interior del grup acostuma a comportar un cert egoisme d’aquest mateix grup en relació als que no en formen part. I, per acabar-ho de fer més complex, quan creix la dimensió del grup en què interactuem, alguns dels seus membres tradicionals es poden sentir marginats, de manera que perceben com un egoisme creixent allò que els nous membres perceben com a generositat.
Per tot plegat no és pas estrany que, al llarg de les nostres vides, visquem en l’irresoluble dilema d’intentar maximitzar simultàniament el nombre de membres del nostre grup d’interactuació i l’atenció que prestem a cadascun d’aquests membres. En altres paraules, adobem i podem, incessantment, el camp de les nostres amistats. I, òbviament, els nostres amics (incloent-hi, en diferent mesura, parents i companys) no sempre ens acaben d’entendre. De forma similar a com -si fa o no fa- nosaltres tampoc no els acabem de comprendre a ells. Fins a l’extrem que ningú s’acaba d’adonar que, quan algú reclama l’atenció o l’acció d’un amic, l’allunya d’altres possibles compromisos.
