Amigues, amics,
Cada Primer de Maig, Dia del Treball, jo hi afegiria “del treball digne i de la justícia social”. I, que no ens passi allò que en passa moltes vegades: “recordar-nos-en un dia”. Ara que les dretes més “refinades” han estat enviades al racó de pensar, a veure si aquí, allà i també més enllà, fem justícia. Sense justícia social (de l’altre, també) no hi pot haver ni persones ni societats dignes. Jo sento i entenc els crits del carrer, però el que vull és que es redueixi al mínim la bretxa entre rics i pobres, que hi hagi salaris dignes, sense precarietat laboral, sense diferències de gènere. Si fos possible, sense diferències entre països rics i pobres. Justícia global i en tots sentits. Avui i per sempre.
L’escriptor, periodista i amic Ignasi Riera explica en la seva columna d’El Punt-Avui que “Quan l’abril de 1974 va tenir lloc a Portugal la Revolució del Clavells, decidíem passa allà el pont del Primer de Maig… música arreu, on ens convidaven a brindar a favor de de la llibertat recuperada… i a desitjar-nos que també nosaltres ens alliberéssim aviat de la llosa del franquisme”. Més endavant, hi afegeix: “Quan a la nit, pel retorn imposat per les feines, travessàvem la frontera per Badajoz, ens vam haver de parar en un espai enorme i fosc, des d’on vèiem en una televisió en blanc i negre la festa, un muntatge visual ‘en honor de los trabajadores’, a càrrec de Educación i Descanso. El contrast per a nosaltres va ser massa fort”. I, tan fort com devia ser! El contrast entre un naixement i un moribund.
La columna de l’Ignasi, el Nani, dona lloc a molts records, reflexions i comparacions amb el dia d’avui. Almenys per als qui recordem aquells ‘coros i danzas’ que ocupaven estadis i camps de futbol i, després, hores i hores del No-Do. Personalment, sempre m’han fet una mica de basarda els mals records, però reconec que la “memòria històrica” no es pot esborrar, sobretot si és en versió real i verídica. La veritat és que jo ara no sabria comparar i jutjar la situació de Portugal d’aleshores amb la d’ara. Hi vaig estar molt abans de la Revolució del Clavells i alguns anys després, fins i tot recentment. Sí, hi he notat molts canvis, però els canvis de fons els haurien de valorar els portuguesos. Jo ja soc prou agosarat en comentar, de tant en tant, els d’aquí.
Què va passar, ha passat i passa aquí? Jo, com molts, vaig celebrar la fi del franquisme. Recordo que la meva mare em va preguntar, preocupada: “I, ara, què passarà?” No sé les paraules exactes amb què li vaig contestar però van ser d’optimisme. “Tant de de bo tinguis raó!”, em va respondre ella, confiant en mi però no sense una mirada d’escepticisme. ¿Què devia pensar aquells dies la meva mare, que havia estat mestra de la Generalitat republicana i que l’any 1936 va embolicar el fèretre, on hi havia el cos tendre però cadàver de la meva germana de tres anys, amb una llarga senyera que guardo perquè la facin servir per a mi el dia que em toqui? Jo vaig votar la Constitució en què hi anava inclosa la Monarquia i altres malvestats com l’article 155, etc., etc.
Després ha anat venint el que tots sabem: ‘Café para todos’, Loapas, cises fiscals, ofecs de tota mena i, no tan sols per a Catalunya…, però sembla que a la majoria dels altres ja els va bé, amb qualsevol tipus de govern. Catalunya sempre ha estat el boc expiatori i l’enemic a batre. Per fer justícia, hi ha espanyols que ens estimen, però son pocs; també hi ha demòcrates, però són insuficients. S’acaba de veure: un PSOE i Podemos que no sumen. Sort que tampoc sumen els de la dreta, mig dreta, torçada i extrema. Aquí, a Catalunya, els demòcrates vam guanyar, si incloem entre ells el PSC, que crec s’ha de fer. Quant a l’independentisme: aguanta i es reforça; no es desinfla i el seu creixement el veurem en properes eleccions, no sé si municipals, europees i, més enllà, les nacionals de Catalunya, conegudes com “autonòmiques”.
No cal dir que el més fort dels darrers temps ha estat la violència estatal contra l’independentisme català i la democràcia. Empresonaments polítics, judicis farsa, INJUSTÍCIA!!! Aquí no hi ha dret a decidir, ni n’hi haurà; fins i tot ho diu el cap d’un partit socialdemòcrata, que se suposa democràtic i republicà. On hem de posar l’esperança? Perquè la tenim ben ferma! Doncs, malgrat el que s’està veient, en Europa i les Nacions Unides. Cap govern espanyol, a mig termini, acceptarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació acordat. Europa, però, no tancarà els ulls indefinidament; els Junckers i companyia passaran i algun dia Europa tornarà a les seves arreles humanístiques i democràtiques. El gran perill per a tots el demòcrates: l’extrema dreta, aquí i arreu.
I què hem de fer mentrestant? Doncs, ferms i crescuts en les nostre conviccions, plantar cara quan calgui i de veritat. Avui divendres l’haurem de plantar davant la ‘Delegación del gobierno’ a Catalunya. Què s’han cregut? Una vegada més, però ara amb més ressò internacional, han vulnerat les lleis internacionals i les mateixes que “ells” en diuen constitucionals. Els nostres exiliats polítics, en aquest cas el president Puigdemont, la consellera Ponsatí i el conseller Puig, tenen tot el dret del món a presentar-se a les properes eleccions europees. Els de la Junta Electoral Central ho saben perfectament i ho han demostrat amb els vots particulars. Aquesta vegada l’han fet tan grossa de cara a Europa i el món que s’ho trobaran vergonyosament. Llàstima que la garrotada els vindrà passades les eleccions.
Ara, i tornat a la Festa del Treball digne, aconsellaria que, mentre Europa no respira, ens dediquéssim a reclamar els nostres drets econòmics per a poder fer, almenys a Catalunya, les polítiques socials que ens calen amb més urgència. Seguim pensant en els dos eixos: el nacional i el social. JUSTÍCIA!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
