El 21 de desembre del 2017 Junts per Catalunya va ser la força més votada dins del bloc de l’independentisme. Per una diferència amb Esquerra d’uns 12.000 votants.
Veníem d’una campanya feta enmig d’un xoc nacional com mai s’havia vist abans. La campanya del “si voleu que torni el president, s’ha de votar el President”, etc. Quins temps. L’endemà de les eleccions, però, Jaume Alonso Cuevillas feu unes declaracions molt reveladores i en les que deia que havia recomanat a Puigdemont aprendre flamenc perquè probablement s’hauria de quedar molt de temps a Brussel·les. Ja s’intuïa per on anaven els trets.
Poques setmanes després, i segellat el pacte en què Esquerra tindria la presidència del Parlament i Junts per Catalunya la de la Generalitat, va tocar fer una sessió d’investidura. L’especulació estava servida: tornada del President o una possible investidura telemàtica? El cas és que el Constitucional va fer arribar un avís a la Mesa el dia abans dient que res de res d’investidures a distància. Un avís que fou públic i publicat.
Formar el Govern era urgent i imprescindible per aixecar el 155 i posar-se a treballar. Més enllà del simbolisme i la retòrica de la dignitat i la “restitució” calia anar per feina. En cap moment s’havia pactat -ni trobareu cap declaració de ni un sol líder del moment en aquest sentit- fer una “desobediència” ni forçar un cop més el marc i menys per esdevenir un gest estèril. Així doncs, davant l’absència del President Puigdemont -o més ben dit, el “candidat” Puigdemont- a l’hemicicle i després d’haver-lo trucat 4 vegades i que aquest no l’hi agafés el telèfon el MHP Torrent suspengué el ple. A partir d’aquí, el xoc, els improperis, els insults, la intoxicació i les mentides, sí, les mentides. I el ressentiment.
Del “si em voteu, tornaré” al “si m’investiu, tornaré”. Canviant la responsabilitat de mans i passant la pressió a Torrent -almenys en aparença, perquè per a fer això ja no calia haver marxat, atès que quan va anar-se’n ja era President-.
Al cap d’uns dies, Junts retirà el seu candidat. A les entrevistes que contestaven els líders deien explícitament que no tenien cap intenció de desobeir per una investidura.
Més de sis mesos després, els mateixos grups parlamentaris, començant per Junts, avalaven fer una comissió que estudiés un canvi de reglament del Parlament per posar-lo al dia en matèria telemàtica. Alguns líders de Junts, doncs, ho atribuïen a que això faria possible una investidura a distància. Costen d’entendre, doncs, els retrets del 30 de gener contra Torrent i contra ERC si resultava que els mateixos reconeixien que el reglament d’aleshores no ho permetia.
A tot això, el rellotge per la convocatòria electoral ja s’havia posat en marxa. Es provà d’investir a Jordi Sánchez i a Jordi Turull, els dos de manera infructuosa i degut a la repressió -el grup proponent, Junts, ja coneixia el resultat abans de presentar les candidatures però, segons deien, es tractava de “posar de relleu la injustícia a la que ens sotmetia l’Estat”-. Mentrestant, tic tac tic tac, i els dos mesos s’anaven esgotant. A només tres dies que toqués la campana que dissolia de nou el Parlament arribà un CEO d’Argelaguet a Waterloo. I es féu el miracle: Quim Torra candidat. Un candidat sense causes penals, per tan, un candidat “efectiu”. I de tot allò en sortí, ai las!, la legislatura més interina i a la vegada més llarga de tot el procés. I el 30 de gener, l’arma llancívola. Fins avui.
Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, i Quim Torra. Els últims presidenciables a la Generalitat han tingut el vot afirmatiu d’Esquerra a la seva candidatura quan ha estat el moment, Esquerra ha cedit senadors perquè Junts pogués tenir un grup propi, només per lleialtat a l’independentisme.
Com hem vist, el “30 de gener” era una manipulació com un cabàs. El problema és que, de vegades, hi ha qui es creu les seves pròpies fabulacions. Ara, a més, alguns les volen utilitzar d’excusa. Al cap i a la fi, doncs, per alguns tot això no va d’un país, ni va de llibertat.
Només va de com se’ls reconeix a ells mateixos i de com passen a la història, una manera ben poc “kennediana” d’entendre el patriotisme.
