Em declaro culpable. He mentit, menteixo i crec que ho tornaré a fer. Perdoneu la meva sinceritat. Però, que aixequi la mà qui no ho hagi fet mai i tingui la seguretat que no recaurà. Vivim en la ciutat de les mentides. El problema és quan ens les creiem.
La Marta Gamarra ens fa reflexionar en el seu escrit sobre la necessitat de mudar-nos a la ciutat de la sinceritat.
Veracitat
Aquells ullets que en condicions normals eren oblongs, se li arrodonien com dues olives negres quan deia alguna mentida. Em resultava fàcil saber quan no deia la veritat. Era una nena quan, en enxampar-la amb petites mentides, va poder anar veient que era important dir la veritat, perquè mentir no la conduïa a res de bo.
Algú va dir que: la convivència es fonamenta en la presumpció de la veracitat. I és cert, i podríem afegir que la convivència, també es fonamenta en el respecte entre les parelles, entre pares i fills…
Ella sabia que viure en una mena de ciutat de mentides no servia per a res més que perquè la confiança es perdés entre ella i jo… i que la nostra amistat entre mare i filla servís per a ben poc.
“Les mentides tenen les cames curtes” és una cosa que vaig aprendre sent molt petita i, per això, si en alguna ocasió he dit alguna mentida soc tan desgraciada que m’han enxampat, ja que després se m’oblida que l’he dita.
Ja sé que vaig per la vida dient el que penso, de vegades coses que molesten, però són les que penso i no m’agrada fingir. A hores d’ara de la vida, quan pentino cabells blancs des de fa temps i em posaran la vacuna del coronavirus de les primeres, per edat, encara em costa molt més callar.
Marta Gamarra
