Al meu article sobre el ressó de la darrera Diada, ja deia que aquest era cada vegada més gran però que els malentesos persistien. I aixó no ha canviat. Entre els dies abans i després del 9N han sortit als mitjans en alemany més de cent cinquanta articles o notes informatives sobre la nostra consulta. Però els malentesos, la reproducció de les tergiversacions de la banda espanyola i -encara- la ignorància de més d’un informador sobre fets elementals segueixen convertint el treball dels que ens esforcem a rectificar informacions falses, en una feina de mai acabar.
Ja podem explicar tant com volguem els detalls de l’espoli fiscal, per molts Catalunya segueix sent “la regió més endeutada d’Espanya, que sort té de l’ajuda de Madrid que la salva de la insolvéncia”. Ja podem anar argumentant que una Catalunya independent seria més viable econòmicament que molts països que s’han independitzat en les darreres dècades; per molts Catalunya seria un pou sense fons que cómodament esperaria que els europeus li paguessin la beguda.
Naturalment no tota la informació és així. Una gran part es limita a informar escuetament dels fets: plans catalans; posició espanyola, etc. I fins i tot alguns (pocs però cada vagada més) que han tingut contactes amb el programa Xammar o amb l’ANC a Barcelona escriuen de manera imparcial i objectiva. Per fer comprendre als nostres lectors les enrabiades que passem sovint els que estem involucrats en la secció de premsa a l’ANC d’Alemanya citaré tres exemples d’informació ben poc exemplar En cada cas s’han enviat cartes més o menys llargues de protesta posant els punts sobre les ís. I no sabem mai si servirà de res. però no ens deixem desanimar.
La revista política de més prestigi a Alemanya des del final de la segona guerra mundial és “Der Spiegel” (El mirall). Poc abans del 9N hi va sortir un article en el que sortien els següents “bombons”:
-“els catalans ja poden usar ara sense obstacles la seva llengua i la seva cultura i ja disposen d’amples drets d’autonomia”. Hem hagut d’explicar que sobre el paper és una cosa i a la pràctica una altra de molt diferent.
-“el ministre de Justícia ha dit que Espanya és un país democràtic amb llibertat d’expressió”. Que aquesta llibertat s’acaba en el moment que no encaixa amb la ideologia de Madrid i que la consulta podia ser perfectament compatible amb la constitució si els hi hagués donat la gana, és una resposta que hem completat amb les característiques i el personal del TC, tan diferents del TC alemany.
-que “tota aquesta empresa només és un truc d’il·lusionisme, una dissimulació dels veritables objectius catalans que no van més enllà d’una mica més d’autonomia i d’una millor financiació”. Amb quina gent deu haver parlat l’autora de l’article?
Una colla d’informadors d’Alemanya i d’Austria han caigut a la trampa dels ultres de la mal anomenada Societat Civil Catalana, i citen com a argument fidedigne (Déu meu!) l’estudi que va encarregar la SCC al seu membre Ferran Brunet, professor d’economia, i en el que es preveuen per a una Catalunya independent totes les catàstrofes imaginables d’aquest món: l’augment de l’atur, l’enfonsament del comerç i del PIB català, la sortida d’Europa, etc. A més en aquests articles es diu que l’empresariat català está en contra de la independéncia i que les empreses estrangeres ja estan preparant la seva fugida de Catalunya si s’arriba a la secessió. Que els empresaris que citen són els de sempre del Foment del Treball i similars, que a la majoria de l’empresariat català la independència no li fa cap por i que els estrangers estan augmentant les seves inversions a Catalunya ho hem hagut d’aclarir amb tots els ets i uts.
Un cas molt agut ha estat el d’una professora de ciències polítiques a la Universitat de Magdeburg, que també treballa per una Fundació Ciència i Política, que assessora el govern i el parlament alemanys en questions de política exterior i de defensa. Aquesta bona senyora n’ha dit unes quantes de massa gruixudes i li hem fet una resposta col·lectiva tan cortesa com dura. A part de repetir com els lloros totes les malvestats previstes per la SCC, diu que fer un referèndum o una consulta vol dir que els electors han d’estar disposats a agafar les responsabilitats que es derivin de la seva decisió, i creu que els catalans no han estat prou informats de les conseqüències, ni per part catalana ni per part espanyola. Hem hagut d’explicar-li la immensa tasca de moltes societats i de molts economistes anant d’aci d’allà per tot el país i explicant-li a la gent per quins motius la independència seria viable, i per quins altres la por que ens vol posar Madrid al cos és injustificada.
També és dels que no es cansen de repetir les bondats d’Espanya, salvant Catalunya de la insolvència. I hem hagut de fer-li un curt resum de l’espoli fiscal i dels motius de le’endeutament, així com de la poca “generositat” espanyola fent-nos pagar interessos pels nostres propis diners.
Contra la seva por que Catalunya sigui un punt de partida per “una fragmentació d’Europa que posi en perill la pau del continent i totes les conquestes socials i humanes aconseguides en el darrer segle” també hem argüit que cada país té el deure de tractar els pobles que hi conviuen de manera justa i respectuosa i que si es fa així no hi ha cap perill de secessió.
Gairebé lloa (!!) la decisió valenciana i aragonesa de donar un altre nom al català dels seus territoris per tal d’eludir “les pretensions hegemòniques dels catalans”. És una de les coses que més ha sollevat als meus companys de l’ANC. Hem passat a l’autora els noms de destacats lingüistes alemanys de cinc universitats que, si vol, li poden treure la llana del clatell.
I finalment confon la gimnàsia amb la magnèsia i diu que els límits d’una Catalunya independent no els té clars ningú, ja que no se sap si volem incloure-hi els altres països catalans. Hem hagut d’explicar-li (a una professota de ciències polítiques!!) que una cosa és l’afinitat i la germanor cultural que sempre defensarem com sigui; que una cosa molt diferent, però, és una unitat política sobre la qual és cada territori qui ho ha de decidir, i que de moment no hi ha cap possibilitat que la Catalunya independent sigui altra cosa que l’actual regió autònoma de Catalunya.
Sovint hom se sent com un germà bessó d’aquell Sísif de la llegenda grega que havia de pujar sempre el mateix roc a dalt del mateix turó. D’altra banda, però, de mica en mica veiemn també que comencen a ser més els que escriuen objectivament i això dóna enrgies i esperances. Entre altres periodistes que ja escriuen objectivament, imparcialment, voldria destacar aquí molt especialment a Ralf Streck, que escriu a diverses publicacions esquerranes alemanyes, com si fos un company de lluita de la Carme Forcadell. Trobo que és un dels que es mereixerien una de les primeres condecoracions que otorgui una república catalana pels que des de l’estranger ho hagin merescut en aquest periode atzarós de la nostra història.
I ara endavant cap al capítol següent: les elccions, com i quan vinguin. Tinc curiositat per saber quantes animalades llegirem encara dins i fora de Catalunya, a mesura que passin els dies.
