El FC Barcelona i el West Ham no solen tenir gaire res en comú com a clubs de futbol. Un d’ells és un supergegant europeu i l’altre continua donant feina a Michail Antonio. Amb tot, aquesta temporada són iguals. Ambdós han concedit divuit gols fins ara, i el Barça en va concedir quatre a casa contra el Reial Betis el diumenge. L’equip de Valverde té una acumulació de talent innegable amb els homes al davant, però la seva defensa està demostrant fins ara ser un veritable taló d’Aquil·les. La derrota per 4-3 contra el Betis va ressaltar les seves deficiències defensives, alhora que va servir perquè el Betis mostrés les credencials per optar a un lloc europeu.
Després de la victòria del Betis, molts diaris espanyols es van afanyar a dir que Quique Setién s’havia situat al capdavant en la cursa del Barça per succeir Valverde. No es tracta de paraules que es puguin prendre a la lleugera i, si el rendiment de Betis continua així, amb jugadors d’un calibre significativament menor que els de l’adversari, Setién segurament serà un dels entrenadors de màxim nivell de la pròxima dècada.
La formació del seu equip va ser un 3-4-3 estèticament agradable, que canviava a un 3-5-2 durant els contraatacs, unes tàctiques que van plantar cara, i de quina manera, al poder del Barça. El Betis va fer un joc de combinació similar al de Barcelona, amb els centrals separats al límit de l’àrea, i l’equip es va muntar des del darrere. Va fer una pressió alta, però no intensa, pensada per restringir la capacitat del Barça de sortir des del darrer. El ritme de Tello i Junior als extrems, tots dos capaços d’anar cap a l’interior o bé obrir-se, van oferir diferents alternatives. William Carvalho, un home de qui sempre es diu que està a un pas d’anar de la Premier League, va destacar en el migcamp, on va guanyar en el cos a cos i va filtrar passades endavant amb facilitat. Lo Celso, cedit pel PSG, i que pot moure’s lliurement, va ser una amenaça constant i el seu gol va ser merescut, tot i les mans de mantega de Ter Stegen. L’exjugador barcelonista Marc Bartra va estar excel·lent en el seu retorn al Camp Nou, ordenant amb autoritat la defensa de tres homes. Pau López va estar superb una vegada més, mostrant una bona sortida des de darrere i capacitat d’escollir on fer la passada amb la facilitat del citizen Ederson. A la primera part, la seva aturada a Lenglet va ser pròpia d’un fora de sèrie i va deixar el públic bocabadat.
El futbol que els jugadors de Setién van exhibir va ser de molts quirats. Imagineu per un moment que, en comptes de cuinar amb ingredients de Tesco, Setién en pogués triar d’un mercat d’agricultors ecològics. Doneu a Setién jugadors com Messi, Arthur i Dembele i els resultats podrien ser de gourmet. L’entrenador de futbol del Betis entrena uns herois que demostren que, amb la bona direcció, es pot aconseguir l’excel·lència. Aquest resultat, juntament amb les victòries a domicili a Madrid i Milà, són testimoni de la creixent reputació de l’entrenador.
No obstant això, la incapacitat del Barcelona d’aprendre dels seus errors va assegurar per primera vegada en 15 anys que concedissin quatre gols a la Lliga a casa. Joaquín va tenir massa ocasions de perseguir les pilotes dividides. Això va passar diverses vegades durant tot el partit i la defensa mai es va sentir còmoda sense la pilota. Alba, probablement el millor jugador de Barcelona d’aquesta temporada, va ser ineficaç. Acostuma a jugar amb Coutinho a la dreta, i Malcolm va envair repetidament l’espai que va millor a Alba.
No va ser fins que va entrar Munir que Alba va poder esclatar i, en última instància, provocar un penal a favor dels locals. Els quatre gols del Betis es poden imputar al pobre rendiment defensiu del Barça. Junior va superar Sergi Roberto amb molta facilitat en el primer gol abans de posar-se a ballar el “Milly Rock”, com si fos Lingard davant dels ultres, en una mostra de fair play. El segon: la falta de pressió sobre Carvalho va permetre que aquest la passés a Junior. La seva centrada creuada va passejar-se per tota l’àrea sense ensopegar amb cap cama, cosa que va permetre que un Tello lliure de marca la cedís a Joaquín, que es trobava també sense l’oposició de cap defensa, perquè marqués. Als 37 anys, hom li podria perdonar que es limités a fer duros com a expert en futbol, però aquí el tenim, marcant contra els campions.
El tercer i el quart gols es poden imputar a Ter Stegen. El tercer en deixar que el xut de Lo Celso se li escapés de les mans. El quart, un mal refús del porter va permetre al Betis una segona oportunitat i una finalització excel·lent de Canales. Dos errors poc típics d’un dels millors del món. El segon gol del Barça va despertar l’esperança, però la segona groga a Rakitić va deixar l’equip estabornit. El tercer, amb un toc suau i controvertit de Messi, confirmat per VAR, va ser un mer tràmit.
Pel que fa al Barcelona, on és ara? Valverde va dir després del partit que no estava satisfet amb la defensa i que és conscient que fins al retorn d’Umtiti aquest seguirà sent el punt feble de l’equip.
Però cal mirar més enllà. La dependència de Messi en aquest partit va ser enorme. Que tornés després d’una lesió va fer que tots els ulls estiguessin a sobre d’ell. I trobar-se dos a zero perdent no sortia en el guió. En aquest punt, els seguidors van començar a corejar el seu nom, esperant que deixés anar la bèstia que porta a dins. Heus aquí el problema. Els blaugrana són capaços de frenar equips sense ell, tal com es mostrà al clàssic, però aquí, exigint que Messi rescatés l’equip, van demostrar que en depenen en excés en els partits que van mal dades. Messi no pot fer res pel que fa a l’encaparrament de Valverde a mantenir una línia de defensa avançada o la decisió del seu entrenador d’enviar a la banqueta Arthur i canviar-lo per Vidal, l’equivalent futbolístic d’un pollastre escapçat. Messi tampoc no pot controlar l’excel·lent tàctica i el contracop del Betis, però hi ha la creença que Messi pot contra tot això: és l’antídot universal per als problemes de Barça. Cosa que no és versemblant: cal posar en pràctica principis bàsics de futbol abans que l’argentí pugui substituir els seus companys humans.
Força periodistes a Espanya es van afanyar a dir que l’actuació del Betis va ser un homenatge al futbol. Futbol a imatge de Cruyff a la casa de Cruyff. I s’ha de dir que aquest partit va mostrar un Betis brillant, no només un gran fracàs del Barcelona. Mentre els aficionats més sorollosos no sabien com posar-se, mentre l’equip no trobava el pols del partit, el Reial Betis va fer les coses tal i com les tenia previstes Quique. Els verds i blancs andalusos es van fer grans al camp de Cruyff, amb tota una exhibició de poesia futbolística.
