Feia gairebé un any que el Barça no guanyava un partit de Lliga de Campions lluny de l’Estadi, però sembla ser que no hi ha cap factor que pugui aturar el Barça entrenat pel Tata Martino que abans d’ahir va aconseguir derrotar el Celtic. El tècnic argentí encarrila victòries de manera consecutiva d’una manera espectacular, fins i tot ha aconseguit que l’equip deixi la porteria a zero en set dels darrers onze partits. És cert que ho fa variant una mica l’estil tradicional del Barça dels darrers anys però ara per ara sembla que el més important és guanyar, essent indiferent l’estil que tan s’ha glorificat. Segurament aquest canvi d’actitud es produeix perquè les coses respecte la temporada passada -de fet el final de temporada- han canviat força. Per una banda fa cinc mesos l’equip havia de servir-se d’un Messi lesionat per eliminar el PSG dels vuitens de final de la Lliga de Campions, queia de manera clara i estrepitosa davant el Bayern de Munic, perdia en partit de lliga al Bernabeu i, això sí, guanyava la Lliga però perquè durant la primera volta s’havia aconseguit un bon coixí de punts suficient per tenir més de mitja lliga a la butxaca.
Lluny de mostrar aquestes febleses, el Barça del Tata encarrila victòria darrera victòria i ho fan mostrant una actitud camaleònica brillant. L’actual Barça s’adapta a les necessitats del partit, varia la manera de jugar en funció del rival i de les circumstàncies, té el que tan s’havia trobat a faltar un pla B, fins i tot, en té més, un C, un D, etc. La qüestió és jugar d’una manera tal que el rival no et pugui frenar, i aquest factor passa per damunt del factor que diu que el Barça ha de tenir la possessió de la pilota, allò que avorria a tants espectadors, entre ells alguns culers, que badallaven davant de tanta passada horitzontal, anar endavant, tornar endarrere, anar a una banda, anar a l’altra i ara passada al porter. Clar que el Barça manté la idea de fer mal tenint la pilota però no de la manera que hem vist els darrers anys, ara no li importa que el porter serveixi en llarg, que el defensa faci una passada llarga o que el lateral busqui l’extrem contrari per aprofitar que el rival ha basculat i allà s’hi ha creat un espai (aquesta jugada la fan molt des del lateral dret fins a l’extrem esquerra, posició ocupada normalment per Neymar). Podem dir que hem passat d’un Barça que arribava a l’àrea rival gairebé exclusivament fent passades curtes a un Barça que combina la passada curta i la llarga, un Barça que busca la passada llarga perquè sap que hi ha un recurs per explotar. Per tant doncs, la idea original persisteix però s’ha canviat una mica la manera d’aconseguir-la.
Al camp del Celtic el Barça s’enfrontava a una prova doble. Per una banda tenia el repte de demostrar que no necessita Messi per guanyar, i per l’altra el repte de guanyar a un rival que ja anunciava que plantaria l’autobús a la frontal de l’àrea i aniria a veure-les venir. Amb aquests reptes per davant, el Barça treia el millor equip possible actualment, amb Cesc de fals nou i Neymar enganxat a la banda, mostra clara que pel Tata la posició de nou o fals nou és pel seu compatriota, Messi. En un partit complicat de jugar, per l’ambient i l’agressivitat dels rivals, el Barça va controlar de manera suficient el partit, un partit que acabaria guanyant de manera merescuda amb un gol de cap de Cesc, molt semblant al que va fer Messi a la final de la Lliga de Campions disputada a Roma.
Bartra
És el clar exemple de la importància que té la confiança en un jugador de futbol (de fet en qualsevol àmbit). Menystingut la temporada passada, llençat als lleons de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern, semblava que aquesta temporada tampoc comptava amb la confiança del tècnic argentí, però gràcies a l’esforç, el treball, la confiança pròpia i la lesió de Mascherano ha pogut entrar en l’onze inicial i demostrar que té aptituds per quedar-se en l’onze inicial. Els partits que ha fet contra l’Almeria i el Celtic així ho demostren.
Messi
Si recordem el Messi de l’època de Rijkaard una de les primeres coses que ens ve al cap és que es lesionava sovint. Deien que era fruit d’una mala alimentació i que menjava massa pizzes, han publicat. Després amb Guardiola se’ns va dir que li havien fet un pla específic per reduir les lesions, i ho van aconseguir, l’argentí només es va perdre un partit per una lesió produïda per l’entrada d’un jugador de l’Atlético de Madrid. Amb Tito i Roura, Messi va acabar trencant-se el bíceps femoral al camp del PSG, després d’un round de partits de seleccions que l’havien portat a jugar en un camp situat a més de 2000 metres d’altitud. Aquesta temporada, amb el Tata a la banqueta, no va arrencar fi, i ara que ja estava recuperat s’ha tornat a trencar del bíceps que és una zona que, un cop trencada, és més propensa a trencar-se de nou. Sobta doncs, que mentre Guardiola ocupava la banqueta del Barça, l’argentí no es va trencar cap vegada, i sí amb els altres tècnics. No creiem en els miracles i no creiem que el de Santpedor en faci, per tant hi ha d’haver una clau científica que permeti reduir de manera significativa el risc de lesió del millor jugador del món.
Valdés
Un bon porter, igual que un bon davanter, et fa guanyar partits. Valdés porta una xifra elevadíssima d’aturades que resulten decisives en el resultat final dels partits que ha disputat aquesta temporada l’equip blaugrana. La seva aportació a l’equip és tan gran i important que es mereix la renovació imminent amb la casella del sou en blanc perquè l’ompli ell al seu gust. Valdés és, ara mateix, el millor porter del món i el Barça no es pot permetre el luxe de perdre’l (algú es deu estirar dels cabells quan pensa que a més el perden ingressant cero a la caixa).
