La tardor de 2010 va tornar a Barcelona un amic que havia marxat feia uns mesos a França. Ens vam trobar tots dos amb un tercer amic i, després de diverses converses preliminars, vam anar a petar a la pàgina d’actualitat. El que vivia prop de París em va preguntar què era el més important que estava passant a Barcelona i vaig esmentar la gran manifestació del 10 de juliol contra la previsible sentència del Tribunal Constitucional. Em vaig ficar en un jardí considerable, perquè estava en minoria davant de l’un, d’origen sud-americà, i de l’altre, català de sentiment espanyol. Aquella nit es va tornar massa aspra. Entre diverses afirmacions que vaig haver de sentir, la que més recordo és que els catalans ens creiem l’última Coca-Cola del desert. Un retret que vaig haver d’encaixar almenys tres cops i amb el qual estic radicalment en desacord.
Ara que la Generalitat intenta explicar-se sense interferències a través del Diplocat, una de les consignes que obeeix és que cal evitar l’ús del terme nacionalisme. I això per què? Perquè a Europa s’associa de forma automàtica amb el nacionalsocialisme. El nacionalisme se sol relacionar amb actituds de superioritat (sóc millor que tu perquè he nascut en aquest indret) que, des d’un punt de vista racional, no tenen gaire solta. Això era el que em van repetir amb insistència aquella nit amb allò de l’última Coca-Cola del desert: els catalans us penseu millors que ningú, un poble escollit.
Ben mirat, però, jo diria que una bona part dels catalans som més patriotes que nacionalistes. En altres paraules: que ens estimem més el nostre país que qualsevol altre pel simple motiu que és el nostre, sense considerar-lo, però, superior a cap altre indret del món. No és que ens creguem millors, però sí que ens creiem únics i estem més disposats que mai a defensar la nostra especificitat.
Poden valdre per exemplificar aquesta afirmació –som col·lectivament més patriotes que nacionalistes– sis textos d’èpoques molt diferents que dibuixen un fil de continuïtat entre l’Edat Moderna i els nostres dies. Reculem fins al 1640. Quan Pau Claris s’adreça a la Junta de Braços amb paraules greus per defensar els furs (“Heus ací Catalunya, esclava d’insolents”), esmenta per tres cops la paraula pàtria: “I quina de més justa [ocasió] en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria?”
Fem un salt ara a l’11 de setembre de 1714. Rafael de Casanova s’ha posat al davant de regiments de la coronela que resisteixen contra tota esperança les escomeses de l’exèrcit de les Dues Corones. Adreça als seus homes un discurs molt citat en part pels que volen mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya. Es tracta del fragment que diu que cal lluitar “per son Rey, son honor, per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya”. Espanya són tots els territoris hispànics, no es pot pas discutir. El que interessadament obliden els espanyolistes és que la pàtria de Casanova no és Espanya, sinó la terra dels pares, és a dir, el Principat de Catalunya.
Amb Catalunya sempre insurrecta, però un pèl més pacificada, passem al camp de les lletres i avancem en el temps. L’any 1833 es publica el poema “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, un poema que hom considera el principi de la Renaixença. Parla de nacionalisme excloent? De nacionalisme exacerbats (Rajoy dixit)? Destil·la suprematisme a dojo? Doncs no: el mot que intitula el poema és “pàtria”. Mig segle més tard, el 1888, mossèn Cinto publica un poemari que porta per títol Pàtria. El recull conté un poemes conegudíssims i emotius com “L’emigrant”, en el qual el poeta de Folgueroles escriu sobre l’enyorança mortal que li causa allunyar-se de la “pàtria del seu cor”.
Ja el segle XX, l’ús del mot “pàtria” no decau. Si més no, en l’àmbit de la poesia. Dos poetes prou coneguts en donen fe: Pere Quart i Salvador Espriu. El primer, a les seves “Corrandes de l’exili” (1947), es refereix a “una pàtria tan petita / que la somio completa”. Pel que fa a Espriu, el 1954 publica el llibre El caminant i el mur (1954), que conté un poema que m’obsessiona: “Assaig de càntic en el temple”. Cal recordar que el poeta d’Arenys titlla Catalunya de “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”?
En resum, tinc la convicció –no la creença cega– fonamentada en dades històriques que els catalans, en general, no ens creiem millors que cap altre poble del món o que, a tot estirar, ens ho creiem tant com la resta de pobles del món. De manera que toca defensar en cada trinxera dialèctica que som molt menys nacionalistes que patriotes. Només faltaria que aquells que ostenten el monopoli del nacionalisme banal (amb les seleccions nacionals, les carreteres nacionals, els transports nacionals, els diaris nacionals, etc.) ens carreguessin el mort de ser poc menys que uns defensors del supremacisme. Uns nacionalistes, vaja.
