Quan portes quatre partits seguits on comences tu encaixant gol pot ser simple casualitat o símptoma de que hi ha quelcom que no acaba de rotllar. I quan has de remuntar tants partits al llarg de la temporada també hi ha quelcom que no rutlla.
D’ençà del partit de Lliga contra el Màlaga a la Rosaleda, on per molts es va veure el millor Barça de la temporada, l’equip ha perdut progressivament capacitat per desenvolupar plenament el seu joc amb eficiència. És a dir, en els darrers partits hem vist com, malgrat tenir sobradament la possessió de la pilota, aquesta no resulta efectiva car no es xuta a porteria i no es creen ocasions amb tanta facilitat com abans, i els exemples més clars són el partit del Milà on no es va xutar a porteria i el partit de dimarts contra el Madrid on es va xutar una mica més però no prou.
El més graciós de les derrotes en el tram final d’una competició es veure què es diu a les xarxes socials i escoltar converses als bars, de sobte, per tot hi ha un munt d’entrenadors, cadascun d’ells, és clar, amb la poció màgica per redirigir la situació. Hem pogut llegir i sentir que l’àrbitre no va xiular dos penals favorables a l’equip blaugrana, que Pedro no té gol, que Messi és burro, que Villa no pot quedar-se a la banqueta, i bla bla bla.
Per dir-ho ras i curt, el Barça, ara mateix té uns quants problemes, tots ells solucionables ( o no ) abans d’arribar a la tornada de vuitens de Champions contra el Milà:
. A ningú se li escapa que aquest any s’encaixen molts gols. Hi ha un problema defensiu que sembla que encara no han detectat a can Barça, car del contrari hem de suposar que ja l’haurien solucionat. A principis de temporada el rival entrava com volia per les bandes, sobretot per la de Jordi Alba, degut a la inexperiència dins el sistema blaugrana. Corregit aquest desajust defensiu, l’equip continua encaixant gols amb massa facilitat. Què passa, doncs? No descobrirem la sopa d’all si evidenciem que els laterals de la defensa blaugrana són un drama aquesta temporada. Quants gols ha encaixat el Barça amb pilotes penjades al segon pal? Quants d’aquests gols venen per una mala situació dels laterals? Amb tot, fins ara el millor de la defensa blaugrana ha estat Jordi Alba i després el segueix, i és simptomàtic, Adriano, malgrat haver-se perdut bastants partits per lesió.
. Mala i lenta circulació de pilota: El Barça es caracteritza per una circulació de pilota alta, amb ajudes constants, passades curtes, el toco i me’n vaig, el toco i em quedo… Alguna d’aquestes coses encara es fan, i funcionen, però els jugadors estan erràtics. De sobte, el nombre de controls i passades de pilota errats ha augmentat considerablement. Aquest augment pot ser degut a una manca de concentració que pot venir donada per el desgast físic o psíquic, recordem que el Barça ha jugat durant tot el gener i febrer amb el mateix equip, exceptuant algun partit de Copa del Rei. El futbol del Barça es basa en la passada i quan aquesta s’erra el rival pot sortir al contraatac, donat que el Barça segueix sumant a l’atac als dos laterals i deixa els centrals i el pivot defensiu a darrera – cal destacar l’excel·lent feina de Busquets en aquest sentit. I és quan es produeix aquesta pèrdua que descobreixes contra qui jugues. Un equip amb cara i ulls t’organitza contraatacs que la majoria acaben amb xut a porteria i un equip normalet obra la pilota a banda, l’extrem espera que els companys arribin, algunes vegades centra la pilota i d’altres la perd intentant regatejar o la passa endarrere donant temps a l’equip blaugrana perquè es reorganitzi. Quan jugues contra el Sevilla o el Granada guanyes perquè no saben aprofitar els contraatacs, però contra el Madrid o el Milà punxes perquè aquests si que els saben aprofitar, de fet tenen els jugadors per fer-ho.
Aquests són els dos grans problemes a nivell general que ara té l’equip i intentar explicar-ne les causes és una quimera car no vivim el dia a dia del vestuari ni coneixem del cert l’estat físic i psíquic de l’equip. També hi ha altres errors, com començar un partit amb els extrems oberts i, abandonar aquesta amplitud a mesura que cauen els minuts, però també hi ha errors individuals que es van succeint darrerament i que s’accentuen degut a que els resultats no acompanyen:
Podríem analitzar la lentitud que aporta al joc Xavi, però aquesta lentitud, calma si ho volen, a vegades és bona i d’altres no, i és feina del jugador i de l’entrenador analitzar quan convé a l’equip i quan no, i diria que ni el dia del Milà ni el del Madrid convenia.
Podríem analitzar la dèria de Messi per sortir amb la pilota controlada quan està envoltat de tres jugadors rivals quan en els darrers partits hi ha vegades que no supera el primer u contra u.
Podríem analitzar el paper irrellevant d’Iniesta (tercer classificat de la Bota d’Or 2012) en els partits contra el Milà i el Madrid, especialment quan Messi no té el dia. Podríem analitzar la significança de zero a l’esquerra que té Alexis a l’equip.
I podríem analitzar, però no podem perquè no vivim aquest dia a dia al que abans feia referència, perquè Villa no és titular o gaudeix de més minuts en els partits, perquè s’ha apostat per un cas perdut com Alexis abans d’aposat per Villa que ja saben el què pot aportar a l’equip. Perquè Tello no té més protagonisme. Perquè Song no acaba d’encaixar al pivot. Perquè Mascherano no ofereix el nivell d’altres temporades. Perquè no hi ha un pla B amb cara i ulls en partits contra rivals tancats a darrera esperant sortir al contraatac. Perquè s’ha perdut el factor sorpresa en les alineacions: amb Guardiola ningú sabia l’alineació que sortiria, amb Roura – Vilanova tothom la recita de memòria. Amb Guardiola, Cuenca i Tello titulars contra el Madrid, amb Roura – Vilanova, Tello a la banqueta. Amb Guardiola, 3-4-3 contra el Madrid, amb Roura – Vilanova, el de sempre i amb els de sempre. No hi ha idees? On és el factor sorpresa? Si es veu que hi ha una mala tendència, de què serveix conservar les peces si en tens que et poden aportar coses diferents ?
Amb tot, una cosa és clara, aquesta temporada el Madrid ha guanyat al Barça en tots els partits decisius, i els que no ho eren els ha empatat. El perquè el Barça és incapaç de derrotar el Madrid ens portaria un altre article d’anàlisi tàctic del Madrid i del Barça, però d’ençà el gener del 2012, l’equip madridista ha aconseguit trobar les claus per neutralitzar l’equip blaugrana, i aquest no ha planificat res diferent.
Ara però, no és moment de fer llenya i cal que afició i jugadors remin tots junts per intentar remuntar l’eliminatòria de Champions i acabar d’apuntalar la Lliga. L’equip és bo, els jugadors són dels millors i hi ha un bon equip tècnic. Hi ha esperança.
On no hi ha esperança és amb la no tornada dels violents a les grades del Camp Nou. Espectacle fastigós el llançament de bengala grada avall que vam poder veure dimarts. S’ha d’estar malament i ser totalment inconscient per llançar una bengala, amb tot el mal que pot ocasionar. El futbol no deixa de ser un joc, un joc mediatitzat, del que se’n fa política, i tot el què vulguin, però al cap i a la fi, no deixa de ser això, un joc. La vida de les persones no són un joc, i una bengala pot acabar amb elles. L’aficionat blaugrana hauria d’estar més preocupat pel llançament de bengales i la possible reentrada de violents a l’estadi que pel mal joc de l’equip.
