Dilluns l’amic Jaume Clotet va publicar un recomable article al Singular Digital en que establia quina era, segons el seu parer, la principal amenaça pel procés. Segons Clotet, la possibilitat que no només a Unió, sinó a Convergència triomfés la idea de que s’ha anat massa enllà en el procés autodeterminista i que, si es vol evitar la davallada electoral que el CEO preveia, cal parar màquines és el gran perill que té el camí cap a l’estat propi. Com deia el mateix autor de l’article, el principal escull d’aquests sectors del “voleu dir que no se n’ha anat de les mans” és la determinació del President Mas d’anar fins al final, a risc del seu propi càrrec. Aquest anàlisi és absolutament correcte, però al meu parer caldria completar-lo amb un altre dels perills del procés.
Aquest altre gran risc són unes eleccions anticipades. Unes eleccions que poden venir, per exemple, per la vanitat que intentaran inflar-li a ERC i al seu President per tal que, crescut amb els expectatives de creixement i aprofitant la caiguda de CiU deixi caure, com un castell de cartes el govern i forci unes eleccions anticipades, que segons – i només segons – les enquestes li serien molt favorables. L’entrevista-trampa d’El Mundo a Oriol Junqueras, que curiosament ha tingut gran èxit entre els independentistes de la pressa i l’estripada incapaços de saber destriar el quid pro quo de l’assumpte, va en aquesta línia.
El somni ocult d’ERC sempre ha estat superar, fer el sorpasso i, a poder ser, substituir a Convergència com a partit central i més votat del catalanisme. Aquest era l’objectiu del primer tripartit, quan l’ocàs del pujolisme i la incertesa de la successió feia dir a alguns que CiU sense poder seria com la UCD sense Suárez i que s’engrunaria a la primera. Curiosament, la resistència del partit nacionalista va ser encomiable i va guanyar totes les eleccions catalanes fins avui. Per més que Junqueras sigui un líder sòlid, pragmàtic, sense màcules d’èpoques pretèrites i capaç de trencar dinàmiques i discursos històrics del partit republicà, ERC manté la mateixa estructura assembleària de sempre i no es pot descartar un moviment intern que forci Junqueras a retirar el suport i a provocar una crisi institucional de primer ordre. De moment ja hem tingut l’amenaça que ERC no tolerarà una nova retallada de sou als funcionaris…
Avui parlem d’Itàlia i de l’atzucac en que sembla immersa, però no voldria ni imaginar-me que suposarien unes eleccions anticipades abans d’un any i mig. L’excusa podria ser qualsevol: l’excessiu rigor pressupostari, la falta de sintonia, la impossibilitat d’una consulta durant el 2014, la tensió dins de Convergència… La voluntat crea el desencadenant. I el que sí que ens podem imaginar és que la participació seria baixíssima, la credibilitat dels partits volatilitzada, la possible aparició d’un Beppe Grillo altíssima i el procés enterrat per 50 anys més. La italianització de Catalunya, no en tinc cap dubte, acabaria amb el procés que sembla que hem engegat.
