Quan surti aquest article haurà passat poc temps després que el 52 % dels britànics hagi decidit sortir de la UE. És impossible de preveure (de pressa i a la lleugera) la gran quantitat de conseqüències negatives que aquesta decisió pot portar tant per la Gran Bretanya com per Europa, però podem dir, sense gaire por a equivocar-nos, que les pitjors seran per la Gran Bretanya amb uns efectes totalment contraris als que n’esperen els que s’han cregut als populistes que han atiat, sovint amb dades falses, l’ambient contra les institucions europees. Un paper important i negatiu l’ha tingut també la premsa groga britànica, dirigida per un parell de potentats xovinistes, que en els seus diaris (els més llegits pel poble senzill) no han parat de donar a la UE tota la culpa de totes les dificultats britàniques. No cal negar que una bona part de culpa també la tenen certament els buròcrates europeus posant-se en detallets en els que mai no s’haurien de ficar i negligint sovint l’opinió pública dels països membres. Però això és una altra història que serà el centre de l’activitat política europea en aquests mesos (i anys) vinents.
Un altre factor que ha pesat molt ha estat que el tant per cent de jovent que ha anat a votar ha estat molt inferior al dels grans. I ara s’ho trobaran. El jovent és el més perjudicat per la decisió final. Avui, així a cop fred i com a reacció purament personal i subjectiva, vull destacar dues conseqüències ben probables del brèxit. Una per la Gran Bretanya i una per Catalunya.
Els partidaris del brèxit volen “recuperar la sobirania sobre la nació”, “tornar a la grandesa de la nació britànica”, etc. Gairebé els mateixos arguments que hom podria imaginar que esgrimirien els polítics espanyols si els hi agafés una rauxa semblant. Però, què ha passat? A part de la regió de Londres, el vot per continuar dins de la UE s’ha imposat a Escòcia i a Irlanda del Nord. Els escocesos ja van dir fa setmanes que si la Gran Bretanya sortia de la UE vindria un nou referèndum per separar-se d’Anglaterra i seguir a Europa. I totes les enquestes assenyalen que aquesta vegada els partidaris d’un nou estat guanyarien amplament la consulta, entre altres coses, perquè de les prometences angleses abans del referèndum no n’ha quedat res. I què passarà amb Irlanda del Nord? Si allà la majoria vol quedar-se a la UE i vol fer també un referèndum, Anglaterra no podrà aturar-ho. A més els nordirlandesos tindran segurament dues opcions. Una, la d’ajuntar-se amb la República d’Irlanda, sempre que aquesta els hi doni un estatut que garanteixi l’actual estatu quo confessional. L’altra alternativa seria unir-se amb Escòcia en una confederació gaèlica protestant. En tot cas, la crida a la “grandesa de la nació”, pot acabar amb la seva fragmentació definitiva, Un èxit ben pírric pels populistes patrioters anglesos.
I quines conseqüències pot tenir per Catalunya? Aquí no parlo ara de les conseqüències econòmiques que ens puguin esquitxar igual que als altres països de la Unió. Em refereixo concretament a les conseqüències directes per la permanència a Europa d’una nova república catalana. Ben lluny de ser dels que segurament puguin opinar que ara Europa no vulgui ni sentir parlar de reconèixer una república catalana, crec que els trets aniran per una altra banda.
Si nosaltres (condició sine qua non!) declarem la independència (amb DUI, RUI i tots els ets i uts) es produiran crec jo dues reaccions. La primera és que la UE veurà fredament que li portaria moltes més dificultats i més costos treure Catalunya de la UE que no pas integrar-la a través d’un curt procés d’ampliació interna. És a dir que seria més avantatjós pels països membres que Catalunya seguís a dins que no pas que quedés a fora. La segona té a veure amb la por de molts que alguns països puguin seguir l’exemple britànic com Le Pen a França i Wilders a Holanda ja han demanat públicament. Amb aquest panorama, una nació petita, però sòlida, que faci tots els possibles per quedar-se a Europa i no pas per anar-se’n, crec que seria més que benvinguda per Juncker, Merkel i Cia.
Ens toca aprofitar com puguem aquest panorama nou, com hem d’aprofitar qualsevol canvi polític europeu per tirar nosaltres pel dret. Com sempre som nosaltres i només nosaltres els que hem de crear les circumstàncies que més favorables ens siguin. Malgrat CUPs, “Fernandezgates” i altres entrebancs que se’ns posin pel camí. I treure avantatges fins i tot d’allò que ens pugui semblar més desfavorable, com ara el brèxit.
He vist, per cert, amb una certa estupefacció que a casa nostra molts comentaristes troben molt bé que hagi guanyat el Brèxit, i consideren que els efectes poden ser més positius que negatius. No sé d’on ho treuen. També critiquen als que trobem que el brèxit és molt negatiu i diuen que fem de portaveu dels plutòcrates europeus. Respecto com cal aquesta opinió, però crec que estan als llimbs. El Brèxit ha guanyat, perquè els polítics que l’han impulsat han fet creure a la gent que s’acabarien tant els pagaments a la UE com la immigració procedent d’aquests països, però que es podria seguir participant dels avantatges del mercat únic europeu, com poden fer-ho Noruega o Suïssa. El que no deien és que aquests dos països, per participar al mercat de la UE han d’aportar-hi també contribució econòmica i han d’obrir les seves fronteres al lliure intercanvi de gent, capitals, serveis, etc. En altres paraules: han mentit descaradament, potser perquè creien que la UE, esporuguida es deixaria fer xantatge. I ara es troben que no és així. El brèxit ha estat el resultat d’una manipulació descarada de l’opinió pública britànica, i res més que això. Ara caldrà veure què es pot salvar encara de la trencadissa…
