Com cada nit l’Alba havia demanat un conte per anar a dormir. Aquell dia el va triar el seu germà Quim, i com que era més petit que l’Alba sempre demanava un que no fes por.
El pare en va triar un que s’anomenava “El camí de plata” i explicava la història d’un follet que vivia a la Lluna i que baixava a la Terra de tant en tant fent servir el raig de llum de la Lluna com si fos un tobogan.
Quan el conte va acabar el Quim ja era adormit però l’Alba encara no i mentre feia un petó al papà pensava que aquell conte era per a nens petits i no per a ella que ja tenia set anys.
– Bona nit Alba – va dir el pare mentre tancava el llum.
Com que la persiana no era del tot baixada, s’escolava una mica la llum de la Lluna, que era plena. A l’Alba no li venia la son així que pensava en el conte.
De sobte va sentir un soroll contra la finestra: PLUM !
com si alguna cosa hi hagués xocat. Va pensar que un ocellet havia errat el vol i en comptes d’anar a petar al niu havia xocat contra la seva finestra.
L’Alba es va llevar i va córrer a aixecar la persiana i de sobte es va quedar bocabadada: asseguts a l’ampit de la finestra hi havia tres petits éssers amb cara d’espant.
No eren més alts que la gerra d’aigua de la cuina, però tenien uns peus tan llargs com una cullera de sopa. Anaven vestits com els follets dels contes de fades, amb barrets punxeguts d’ala ampla i botes de punxa i picarols. Tot era de colors llampants i a la punteta del barret tenien una llumeta que brillava amb el mateix color blanc de la Lluna.
– A qui se li acut de frenar en sec? – va dir un
– Es que m’he despistat – va dir un altre
– Dimonis, tu sempre vas despistat. No et deixarem mai més anar al davant- va dir el tercer
L’Alba no s’ho podia creure. Allà davant dels seus nassos hi havia tres follets barallant-se i no li feien ni una mica de cas.
– Ei! – va dir la nena – voleu deixar de barallar-vos i dir-me què feu a la meva finestra?
Els tres follets s’hi van tornar i tot fent una reverència van respondre alhora:
– Bona nit. Disculpa si t’hem despertat. Ens presentarem. Jo sóc en Flai,
– Jo en Pip
– Jo en Lup, i sense voler hem aterrat contra la teva finestra..
Com que l’Alba feia cara de no entendre res en Flai va seguir parlant com si res.
– Som habitants de la Lluna, i vivim al cràter 525. Cada nit de Lluna plena baixem a la Terra a recollir espurnes de llum per encendre els fanalets del cel.
– I com baixeu? . va preguntar l’Alba.
Els follets es van mirar estranyats i en Pip li va respondre:
– Doncs pel Camí de Plata, per on si no?
L’Alba va obrir uns ulls com taronges i es va pessigar ben fort al braç per comprovar que no era un somni.
– Però, però… això no pot ser. No hi ha cap camí de plata…
– Com que no? – va dir en Lup – Vine amb nosaltres i el veuràs.
