Quan algú es planteja fer política o, simplement, interessar-se per la política, no sap que el principal enemic a combatre és el cansament. Hom s’acaba cansant de veure que les coses no avancen com un voldria, que les persones acaben sempre mirant per la cadira, que els ideals queden sempre en segon terme i que la cobdícia ho acaba malmetent tot.
Ara hi ha un cansament polític sobre el mal anomenat procés independentista, especialment perquè no sembla que això s’hagi d’acabar mai. Repetim aparentment els mateixos errors de desconfiança entre nosaltres, de capelletes, de rudimentàries escalfades i baralles caïnites, de cessions absurdes… I acaben guanyant habitualment simplement els qui tenen més força o els qui no es cansen abans.
No és cert que els catalans siguem especialment diferents de la resta dels homes. Estem en una situació, com a nació, de dependència jurídica d’Espanya . Voler-se’n separar és una tasca gegantina. I el més normal és que com a poble, i com a individus, ens n’acabem cansant.
Succeeix però, que la única manera d’avançar quan un es cansa, és aturar-se a descansar. Això vol dir, que els que estan cansats descansen, i els que no ho estan agafen el relleu. Catalunya ha lluitat físicament i política 300 anys per seguir existint com a poble. Ho han fet, pel cap baix, dotze generacions. Res fa pensar que no segueixi essent així en els propers segles. Aquell que estigui cansat, que descansi. Que no tingui por, ni pressa, ni mal humor. Que no cedeixi a la temptació de voler córrer i acabar desfonat. No tothom té el mateix neguit per avançar, ni tothom té la mateixa gosadia. Passi el que passi en els propers mesos i en els propers anys, la victòria aconseguida en aquests darrers temps és incommensurable. Una generació sencera, la dels nostres fills, té clar que són catalans. Vinguin d’on vinguin els seus pares. Això és la victòria històrica que ja hem aconseguit, Això és ja història. El procés no m’interessa.
Seguiré defensant al Junqueras com a millor opció possible perquè prioritzarà per damunt de tot Catalunya, i cada cop m’agraden més els nois de la CUP. Personalment, seguiré opinant que en Mas és un obstacle perquè segueix representant a l’stablishment català que no vol la independència. I seguiré opinant que la política i els polítics són absolutament necessaris, i que la societat civil s’equivoca volent fer política perquè és imprescindible fent de societat civil. Seguiré defensant que només el pacte des de la diversitat entre forces inequívocament independentistes ens pot donar una oportunitat de pressionar políticament l’Estat Espanyol. I seguiré opinant que caldrà trencar la legalitat per obtenir la independència i que argúcies com el nounou9N només serveixen per enganyar a la gent i amagar-los la crua realitat d’una secessió.
I finalment, us he de confessar que Duran és el meu heroi: és l’exemple més reeixit de paciència i constància política. Ell ens ha de servir com a exemple de que només no cansant-se hom es pot mantenir viu en política. Ell acabarà, al pas que anem, volent liderar el procés, que és un eufemisme en el què s’hi sent còmode, perquè tota la seva vida ha estat un procés adaptable, manipulable i pactable. Ànims!
