“Sóc el fill del fill del Rei de Grècia / que es casà amb la filla del Rei d’Irlanda, / i que se n’anà cap a l’oest. / El Mar Roig s’obrí per a nosaltres. Érem quàquers davant de Déu, / però no temíem cap Rei terrenal. / Som el poble de la Bíblia, / de l’Antic Testament, / del Nou Testament, / o de cap Testament. / Dúiem Los Àngeles amb nosaltres, / i Luter i Francesc d’Assís / i Robert Ingersoll i Tom Paine. / Som blancs, de color cafè, negres i d’un bonic color de bronze. / Som tan dolorosos com la vida humana i tan excitants també. / Som homes. / Els ocells, ens diuen a l’escola, on els professors són / cripto-ocells i expliquen lliçons clarament tergiversades, / són molt intel·ligents i es construeixen nius. / ¿Però quants ocells farien falta / per construir l’Empire State Building?”
Així comença “El meu Nova York”, de l’irlandès Brendan Behan, llibre impressionant. A Behan, mort el 1964, hi he arribat a partir de la lectura de “Dublinesca” (Vila-Matas). Avui, entre d’altres, és diada de sant Càndid i de sant Constantí -no sé quin dels dos em defineix més bé- i no és festiu ni a Arenys ni tampoc a Barcelona. Potser enlloc no és festiu avui. Enyoro, per cert, Barcelona, però no pas perquè ara ja fa temps que no hi faig classes, allò es va acabar. Enyoro Barcelona perquè hi tinc amics que fa anys que no veig i perquè una ciutat, tal com diu Behan, és un lloc on la probabilitat que et mossegui una ovella salvatge és mínima i on ningú no demana diners si realment no en necessita. Bé, això últim no ho sé segur, i en qualsevol cas és com allò de tenir un amic personal. Si tens un amic, tens un amic. Perquè, ¿com caram vols que sigui amic sense ser el teu amic personal? A tot arreu hi ha cors trencats, però no tothom té el cor trencat al mateix temps. Em puc queixar, però no em queixo (Ovidi). Visc en un niu. Com un ocell.
