Per què no cantes rossinyol, per què no cantes?
miro el paisatge exuberant, som a la primavera,
sento el grill, la griva, el cu-cut i m’espantes
perquè em sento orfe, trista, com una presonera.
El teu cant dolç era un raig de brillant sol
la melodia d’uns dies alegres i feliços
és que el teu cor es troba inundat de dol
o és que el teu plomatge ja no té matisos?
O és que algú ha omplert de perdigons el teu cos petit
i el cant harmoniós ja no té ressò en l’arbreda
i la natura s’omple de pena i de neguit
enyorant-te , deixant-me l’ànima freda.
Sento mil ocells que van cantant
en un dia harmoniós i de benaurança
busco angoixada perquè no estàs refilant
i no trobo dins de l’ànima una esperança.
Per què t’has allunyat del meu jardí
i cantes la cançó en una altre contrada
torna, no marxis, vine a mi,
sense el teu cant em sento desolada.
Has escoltat i has sentit la meva tristesa
el paisatge s’ha commogut amb la cançó meravellosa
la natura ufana s’esplaiava amb tanta bellesa
i em regalaves l’oïda amb la teva veu preciosa.
Torna rossinyol cada primavera
no em privis del teu cant joiós
i despertem amb la cançó tan riallera
que m’omple el cor d’un sol esplendorós.
