El canvi de règim a Ucraïna ha estat, a Europa, una de les sorpreses més grans des de la caiguda del mur de Berlin i tots els trasbalsos polítics que aquella va portar. I la sorpresa més gran ha estat la seva inesperada rapidesa en el seu tram final. D’un dia a l’altre es va passar d’un pacte entre règim i oposició a l’enfonsament total del règim i la presa de poder d’una oposició molt heterogènia de la que encara no se sap qui agafará el timó de debò després de la primera confusió usual en regiraments així. De la mateixa manera en aquests moments és difícil de predir quins efectes tindrà la descarada intervenció russa a Crimea, un intent d’augmentar els problemes del nou govern i de “castigar-lo” per voler acostar el país a la UE.
Un dia o altre se sabrà quins van ser el factors que van provocar un canvi tan radical i tan fulminant. Avui i aquí em premetré d’exposar una hipòtesi que explicaria moltes coses difícils d’entendre i que -si s’arribés a confirmar- ens hauria de donar als catalans matéria llarga per rumiar.
De primer mirem-nos la situació durant la setmana abans del canvi. Hi havia protestes a molts punts del país i demandes de dimissió del president i de noves eleccions que fossin netes. La més important era la del Maidan, la plaça de la Independència a Kiev, i altres es feien (menys seguides pels medis internacionals) al centre i a l’oest del país, les zones menys russificades i de sempre més properes a Europa. La puixança d’aquestes manifestacions, però no ens ha de fer oblidar que la força real, la força armada de les diferents tropes de seguretat, la seguia tenint el govern, i que el règim de Ianukòvitx tenia al seu darrera l’ajut de Putin i dels seus somnis neoimperials. Els manifestants a tot arreu, en general, si venien maldades només tenien bastons i llambordes per defensar-se, a part de ben pocs que havien aconseguit de tenir un parell d’armes de foc, però que enlloc no podien enfrontar-se amb èxit a les tropes del règim.
I, tot d’una, tota aquesta relació tan clara de forces, es va desfer com la neu al sol de juliol. Només un parell de dies després que la policia i les milícies del règim haguessin fet un centenar de morts i molts ferits entre els manifestants de Kiev, i que tot semblava preveure que Ianukòvitx i la seva banda de lladres, amb el beneplàcit rus, volien fer neteja ràpida caigués qui caigués, de cop i volta, l’exèrcit, la polícia i les milícies del règim, es van negar a anar contra els manifdestants, es van retirar a les casernes i van deixar el pas lliure a l’oposició i al canvi fulminant de règim. I aquesta és la incògnita més gran dels esdeveniments.
Es fa difícil de creure que una gent pagada pel règim, amb privilegis que la resta del poble no tenia -com passa sempre als règims dictatorials o “autoritaris”- de sobte canviessin la seva actuació tan radicalment. Per què van fer-ho? I aquí és on aventuro la meva hìpòtesi: ho van fer perquè, molt possiblement, els anomenats “oligarques”, els supermultimilionaris van retirar el seu suport al règim. No pas per altruïsme ni per cap convicció ètica, sinó perquè van arribar a la conclusió (o tots o una majoria suficient) que seguin al costat de Ianukòvitx tenien molt més a perdre que deixant-lo caure. I aixó volia dir deixar “d’untar” els suports armats del règim, o condicionar-ho a un canvi de banda. I sense aquest “estimulant” cap comandament podia tenir ja interès a enviar la seva gent contra el poble.
Després de la matança al Maidan, la Unió Europea havia reaccionat molt ràpidament i, entre altres coses, havia decretat el congelament dels comptes d’ucraïnesos als bancs del territori de la UE, començant pels de Xipre on els oligarques hi tenen dipositats una gran part dels seus calés. I com que la butxaca és molt sensible, considero més que versemblant que aquest fet, combinat amb la persisténcia de la resistència popular que portava camí de radicalitzar-se cada vegada més, fossin els factors que van fer possible l’enderrocament sobtat de tot el sistems cleptòcrata del president i de tot el seu entorn.
Si aquesta hipòtesi es revelés com a certa -i crec que té moltes possibilitats de ser-ho- ens pot servir als catalans d’alguna cosa? No cal dir que la situació a Ucraïna i a Catalunya són dos coses molt diferents o gairebé impossibles de comparar. Hi ha, però, un parell de paral·lelismes innegables. L’un és l’existència en els dos casos d’una situació excepcional, extrema, en el que un poble veu en perill les bases més principals de la seva existència com a tal. L’altre, la mobilització popular; en el cas ucraïnès com a única arma contra un adversari molt més potent; en el català com a una arma decisiva al costat de la feina de les própies institucions legítimes i legals. Sense la decidida mobilització popular al Maidan, que ni a trets no va cedir, no hauria canviat res de res. De la mateixa manera la perseverància de la pressió del poble catalá és la clau de tot. Sense el poble ben decidit al seu darrera, els nostres polítics no tindrien prou força per contrarrestar la dels poders de l’estat espanyol.
La segona lliçó -cas que la meva hipòtesi fos certa- és que, d’una manera o altra s’hauria d’incidir en els poders fàctics econòmics espanyols, per veure si se’ls pot portar cap a una postura més neutral. Ja sé que se’m dirà que dec estar boig per pensar que hi hagi cap possibilitat així. Però de més verdes en maduren. Els arguments (en un camp purament econòmic i fora de tota argumentació nacional o nacionalista) poden ser molt variats. Aquí només uns pocs exemples:
-Una Catalunya independent no es convertiria en un reducte tancat al darrera d’un nou mur. Seguiria oberta com sempre a l’acció industrial i comercial de les empreses de tot arreu, sense altres limitacions que les que imposin els tractats europeus corresponents.
-Ben lluny de posar impediments a les empreses espanyoles, com ha fet Madrid tan sovint amb les catalanes, els empresaris espanyols podrien treballar a Catalunya en les mateixes condicions que tots els altres. Sense privilegis, però sense càrregues arbitràries.
-Tant el govern d’una Catalunya sobirana, com les empreses catalanes, per pròpia conveniéncia, tindrien molt d’interés no sols en mantenir els lligams econòmics amb Espanya, sinó en intensificar-los en tots aquells camps que redundessin en benefici dels dos països. Una negativa per part espanyola no portaria l’empobriment de l’economia catalana, sinó senzillament el seu encarrilament més decidit cap al mercats europeus i mundials.
-En una confrontació econòmica entre Catalunya i Espanya, seria Espanya -a mig i llarg termini- la part més perjudicada. I en dir Espanya es diu també les seves empreses, Una sortida pactada del conflicte actual seria la més convenient per a la gent de diners espanyola amb interessos a Catalunya, directes o indirectes.
L’argumentació la poden fer els experts més llarga i més convincent que no ho faig jo aquí. Però trobo que si a Ucraïna la gent de diners l’ha convençuda l’atac directe a la seva butxaca, això també pot funcionar a casa nostra. I ja dic. de més verdes n’han madurat a tot arreu i a tots els temps.
Per acabar un parell d’observacions. Uns bons amics que tenen una llarga relació personal amb Ucraïna m’han aclarit que Maidan no és cap nom propi, sinó que significa senzillament “plaça” (plaça de la Independència: Maidan Nezalèjnosti). Els periodistes ho han escurçat per fer-ho més païble als seus lectors. Però no és pot dir “plaça del Maidan”. Seria una redundància.
I finalment “Kiev” és el nom rus de la ciutat i el que des de fa molts anys s’ha imposat als atles geogràfics. Però per als ucraïnesos dir Kiev, és com per nosaltres dir Lérida o Gerona. El nom ucrainès és Kiiv, pronunciat en dues síl·labes accentuant la primera: Kí-iv.
