Els comentaris sobre la victòria de Pedro Sánchez en les eleccions primàries entre militants del Partit Socialista Obrer Espanyol per tal de triar el secretari general del partit ens pot servir per tal d’obrir una sèrie de reflexions sobre les maneres en que es dibuixen arreu els diferents factors, moments o protagonistes de la vida política. S’ha dit que la victòria de Pedro Sánchez era perquè ell tenia el carrer. Votaven els militants, els afiliats a un partit polític. El que és inquietant és saber què redimonis és en política el que no és carrer? Com en tants d’altres casos guanyarem amb claredat si tenim la gosadia de confessar que no s’entén sempre el que es vol dir amb la divisió entre carrer i no carrer al parlar de política. O és que fora possible que s’estigui dient una cosa molt lletja, que no es pot dir més clarament perquè fa molta vergonya dir-ho: que hi ha ciutadans, militants o afiliats a un partit polític que són de segona classe, els del carrer, i ciutadans de primera classe, els que ocupen els despatxos, els que assisteixen a les tertúlies, els que controlen l’accés dels mitjans de comunicació per exemple els anomenats barons del PSOE. Caldria canviar les sigles del PSOE per PSOBE intercalant entre obrer i espanyol una B de baronil, la dels barons? Que un partit obrer tingui barons que és un terme aristocràtic no deixa de tenir la seva gràcia. Segons alguns que Sánchez hagi guanya el carrer no vol dir pas que hagi guanyar la partida: per què? La qüestió sobre què és carrer i què no és carrer en política se’ns descobreix ara com un potent enigma, com una clau per tal de desemmascarar gent disfressada? Qui te prima? Sembla que en un partit obrer si hi ha dues menes de gents tindrà prima la gent del carrer per popular, el poble és el demos: el terme grec d’on deriva democràcia. El vocabulari polític és una font inesgotable de materials per a reflexions per exemple la diferencia entre popular i populista, un bon i mal sentit d’un joc sobre un mateix terme o sobre una mateixa realitat.
El carrer per ell mateix mai no és res en la vida política sinó s’omple de ciutadans. Són els ciutadans, tots els ciutadans, els actors de la vida política. O bé cal dir en la realitat de les coses que allò important de veritat és allò més amagat? Aquest factor poc clar que no és el poble del carrer està format per agents decisius que van disfressats, amagats o com sigui que circulin, arreu on conspirin i que són els determinants. Quan Felipe González no s’amoïna, perquè ja ha estat altres moments en minoria, exactament què ens vol dir? Ens cal parlar de màfies o fer-nos els innocents?
