Als escocesos encara no els ha amenaçat ningú amb deixar-los fora de la nostra galáxia si gosen separar-se d’Anglaterra. I tenen l’inestimable avantatge democràtic de poder votar lliurement allò que vulguin. Això, però, no vol dir que els partidaris de conservar l’unió actual no es dediquin a pintar el futur d’una Escòcia independent tan negre com puguin.. Jo ho segueixo a través de la premsa alemanya i puc constatar un primer paral·lelisme amb el cas catalá. igual que els corresponsals a Espanya, des de Madrid, informen sobretot des del punt de vista espanyol, els de Londres informen molt influenciats pel punt de vista anglès. I per això les informacions d’aquest tipus s’han d’agafar amb moltes reserves.
Això val igualment per les enquestes. N’hi ha que veuen les dues opcions molt frec a frec. La darrera que vaig veure, però, parlava d’un 52 % pel no, un 37 % pel sí, i la resta encara indecisos. La realitat no la sabrem fins després del 18 de setembre. Allò que és clar és que l’independentisme escocès es diferencia del català almenys en tres aspectes. L’un és que enlloc d’estar empès per un gran moviment popular, politicament transversal, ha estat iniciat i portat per un únic gran partit independentista. El segon és que així com Catalunya veu els seus drets cada vegada més restringits, Escòcia els havia vist notablement ampliats en els darrers temps. I el tercer és que en els darrers cent anys cap escocès no ha hagut de patir persecucions, vexacions i sofriments pel sol fet de ser escocès i de conservar la fidelitat a les seves tradicions. I la diferència més gran ja la sabem: que el govern britànic (pels motius que siguin) hagi autoritzat el referèndum, mentres que els “hijosdalgos” espanyols es parapeten al darrera de la seva sacrosanta constitució, o millor dit, de la interpretació restringida que ells en fan.
I ara torno a les informacions que en reben els alemanys. Fa poc, en dos articles escrits després del duel televisiu entre el cap independentista Alex Salmond i l’ex-ministre britànic de finances Alistair Darling, les visions catastrofistes es basaven en el tema de quina seria la moneda escocesa en cas de separació. Salmond insisteix en que vol conservar la lliura britànica, mentres que els anglesos li neguen aquesta possibilitat. I aquesta ja és una base per començar a muntar el paisatge negríssim d’una futura catàstrofe per Escòcia. L’analista financer anglès Oliver Harvey (que treballa pel Deutsche Bank, a Londres) suposa que hi hauria una fugida general de la lliura esterlina amb una preocupant devaluació d’aquesta envers les altres divises internacionals i que hi hauria molts problemes per les economies escocesa i anglesa. Un altre aspecte és el dels dos bancs escocesos més importants, el Royal Bank of Scotland i el Bank of Scotland. Tots dos tenen la seva central a Escòcia, però actuen en tot el Regne Unit, i han tingut dificultats amb la crisi, sobretot el primer, el RBS, que va haver de ser ajudat amb 46.000 M. de lliures. I -diuen els unionistes- com que en un cas greu és dubtós si un país petit com Escòcia podria ajudar aquests dos bancs gegants, i com que el Banc d’Anglaterra hauria de declinar tota ajuda, es produiria probablement una crisi de confiança i una fugida general de clients i d’inversors.
Els crítics veuen tres possibilitats: que Escócia tingui una moneda pròpia, que conservi la lliura de manera informal (és a dir sense suport per part del Banc d’Anglaterra) o que demani l’antrada a la zona de l’euro. Però totes tres alternatives les veuen com a problemàtiques i amb molts perills. Per exemple, pel que fa els estrets lligams econòmics entre Escòcia i Anglaterra, que inclouen milions de contractes entre empreses de les dues bandes i que haurien de ser adaptats a la nova moneda en un procés que podria ser caótic i amb molts riscs legals.
Aquests comentaristes s’estranyen, però, de que a la vistade tots aquests perills, tant els polítics britànics com la gran massa de la població anglesa s’ho estiguin prenent amb molta calma i sense cap mena de pànic. Troben que és com estrany fenómen de somnambulisme Tampoc comprenen que la lliura no perdi valor sinó que fins i tot s’ha revaloritzat. Per ells, la separació podria portar un caos polític i econòmic, desestabilitzaria els sistemes bancari i financer britànics, i podria portar fins i tot una seriosa crisi de govern. i troben que la reacció actual de la gent és massa lleugera “o per dir-ho menys cortesament, d’ignorants”.
A mi ja em perdonaran, però veig aquesta reacció com a molt pròpia del pragmatisme britànic. Faran tot el que puguin, és clar (ep, però amb mètodes democràtics, sense clavegueres pudentes)) per convèncer als indecisos que votin “no”. Però si guanya el vot afirmatiu no faran com a Carpetovetònia, no pensaran ni per un moment a boicotejar cap producte escocés, ni a rumiar com poden enfonsar escòcia. el pragmatisme anglès sospesará fredament què més li convé i trobarà (no en dubto gens) una manera de minimitzar els posibles perjudicis temporals, amb una col·laboració racional entre els dos països. I és per això, perquè la gent coneix el seu país i la seva política, que tothom, diguin el que diguin els alarmistes, està més tranquil del que aquests poden comprendre.
Ah, i pel que fa als catalans, nosaltres el problema de la moneda no el tindríem. Seguiríem amb l’euro (sigui de ple dret, o tolerat com a Montenegro), tots els contractes els tenim fets en euros i no hi hauria cap caos. Ni per aquest cantó ni per cap altre.
