Viatjar és sempre un privilegi. Descobrir nous paisatges de boscos i llacs, on vius entre persones que parlen una llengua que no entens, però amb qui et pots comunicar amb gestos si cal i amb la mirada. Seguir un itinerari somiat per reviure llocs emblemàtics, a poder ser poc turístics per gaudir-ne amb més intensitat. Hem fet això per els llocs de l’Alta Baviera on Heisenberg va passejar en els seus diàlegs autobiogràfics: els llacs Stanberg i Walchensee, el castell de Prunn, la vall de Oberaudorf… Durant una setmana hem sigut els únics no alemanys passejant pel Sud de Munich, o al menys m‘ho ha semblat perquè no m’he trobat literalment amb ningú que no fos Alemany.
Però seguint a Heisenberg, calia anar també a Berlin per entendre bona part dels diàlegs històrics. I perquè Berlin era un destí inconfesadament desitjat. La historia de les guerres mundials m’ha fascinat i n’he freqüentat sovint els llocs més emblemàtics: Normandia, la línia Marginot, Verdun, Dachau i las Ardenas, entre molts altres. Ara el viatge era per seguir les passes a un científic alemany que no només es va quedar a l’Alemanya nazi, sinó que va liderar el seu poc exitós programa atòmic. Però un home que m’ha fascinat per la seva honestedat i filosofia de vida que no puc ara posar-me a comentar per més ganes que en tingui. Haureu d’esperar a la traducció al català que estic acabant de la seva autobiografia, i a la introducció on us intentaré fer veure la riquesa i complexitat del personatge.
Berlín era la segona part del viatge que depassava de molt el marc de Heisenberg. Confesso haver tingut molta sort en els cinc dies a Berlin. L’he caminat, l’he respirat, m’he firat a museus, l’he viscut i he pogut sopar amb un pastor evangelista, l’Ulric, que te la meva edat, cinquanta i tots, i que m’ha donat més pistes sobre Berlín de les què he sigut capaç de digerir. La més important és que he de tornar a veure la pel·lícula de Wim Wenders “El cielo sobre Berlín”, ara que he tingut un primer contacte amb la ciutat 35 ans després d’haver vist la pel·lícula per primer cop i , ho confesso, haver-la oblidat. Wenders descriu, deia Ulric l’autèntic Berlin “premur”.
Però, ha caigut realment el mur? He viscut aquests dies angoixat per la nova pujada, aquest cop al·lucinant del preu del gas, que com a empresari del vidre ( flascons de perfumeria) , em torna a posar contra les cordes. La factura del juny va ser de 400.000€, la del Juliol de 600.000 € i la del agost pinta que arribarà segurament a 900.000€, quan al desembre era només de 80.000€. El mur era la conseqüència de la guerra freda entre l’Est i l’Oest. La pujada del gas es la guerra econòmica entre l’Est i l’Oest. El mur es va acabar enderrocant, però la guerra ha seguit latent, larvada entre complicitats ruso-germanes mal enteses ( la dependència del gas d’Alemanya amb Rússia s’ha fet amb perfecte coneixement de causa dels alemanys), i amb una OTAN preparada per respondre militarment més que mai ( per sort). El fred i la inflació son els murs intangibles que l’Est ha tornat a construir com a seqüela d’una guerra a Ucraïna , inimaginable en territori europeu, conseqüència de la mentalitat imperialista d’una Rússia que ja no té l’excusa de voler salvar al mon del capitalisme.
Divendres, quan era a Berlin, Rússia va anunciar la tallada definitiva del gas a Alemanya pel dia 31 d’agost, possiblement de manera irreversible, com a demostració que anirà fins al final amb la guerra energètica. Berlin, aquest divendres, era del tot aliè a la guerra. El pastor, l’Ulric, em confessava que estan entre cansats i fastiguejats d’aquest nou episodi. Berlinès de tercera generació, m’explica, obriu be les orelles, que es diu a Berlin que els autèntics Berlinesos son els que venen de fora ( que en son la amplia majoria). Amb les restes de bales (dels russos a la batalla de Berlin del 1945) en tots els monuments que encara estan en peu, i les restes d’un mur i d’una època a cada pas, hi conviuen milions de ciutadans, i turistes, que gaudeixen de una reconstrucció incompleta però decidida, on a cada carrer hi veus més ganes de futur que de passat, i on cada berlinès, em diu l’Ulric, te ganes de viure amb pau d’una punyetera vegada.
Berlin, frontera entre l’Est i l’Oest vol ser la barreja perfecta. Els seus museus, la seva vida al carrer, les seves cicatrius, el seu cansament ideològic, s’alça entre unes runes que no podem obviar, però que respiren pau. Com Heisenberg, que conscient de la catàstrofe, va treballar des del 1933 per la reconstrucció la postguerra, Berlin, la seva Berlin, ha treballat per la unió del Est i l’Oest. La Rússia del segle XIX amb armes del XXI només pot perdre la guerra. La primera pregunta és, com sempre que els tirans disparen, a quin preu. I la segona, fins quan voldrà imposar una mentalitat obsoleta i perillosa d’imperi ferit, i defensor de un Est cansat de guerres i necessitat de pau i progrés.
Mentre s’acosta un hivern fred i amb inflació, a mi m’esperen mesos difícils convencent un cop més als meus clients que m’acceptin les pujades de preus. Però he vist, ho he vist a Berlin, molt clar: hem de ser més barreja que mai, Est i Oest, Nord i Sud, Evangelistes i catòlics. Perquè encara hi ha mur. I esperar que els àngels de Wenders hi facin més que nosaltres quan ho veiem tot gris com a la pel·lícula, mentre intentem tirar a terra tots els murs que ens envolten, amb la mateixa esperança que transmet el Berlin d’avui.
