L’Emília Bellonch plasma un d’aquells cada dia més freqüent casos on la impotència ens fa embogir… si no tenim ningú que ens obri una porta a l’esperança de treure’ns  el dolor que s’acumula. Igual com va expressar Van Goch que es torçaven les arrels, en el seu darrer quadre,  així les nostres neurones es nuen. 

IMPOTÈNCIA

Camina per la vorera. A banda i banda es veuen comerços que abaixen les persianes. La llum dels fanals projecta partícules diminutes al seu entorn.
Fa fred. De tant en tant, es frega les mans perquè entrin en calor o les aixeca i les apropa a la boca, exhalant baf sobre elles, per escalfar-les.
No vol arribar a casa. Allà no l’espera ningú. Per això els passos són cada cop més curts. En arribar al portal, no té més remei que agafar la clau i obrir la porta. L’empeny. Encén el llum. Posa l’abric i la bossa de mà sobre una cadira i s’endinsa pel passadís cap a la cuina. Tanca el llum del passadís i obre el de la cuina que es projecte sobre la taula. S’asseu a la cadira. Posa els braços creuats damunt la taula de marbre, amb el palmell de les mans boca avall. És refreden, en tocar-lo. Abaixa el cap fins a recolzar-lo.
Fa dies que rumia ¿Com s’ho farà ara que la mare no hi és? Sap que li ha deixat uns petis estalvis, però, si descompta les despeses de les exèquies, i paga el lloguer cada mes, no li quedarà res per poder viure. Es posa a plorar.
Malauradament sempre va estar cuidant dels pares. La mare pobreta va agafa un atac de feridura i ja mai més va ser la mateixa. Després, per acabar-lo d’adobar l’Alzheimer. El pare i ella no donaven abast a tanta feina. Potser per això va marxar tan sobtadament. No va poder fer el dol, pel pare. No s’ho podia permetre.
Els amics, es van tornar invisibles. La família, cada cop espaiava més les visites. I ella, va renunciar a la seva rutina. Ni passejades, ni cinemes. El món rodolava al voltant de la mare.
Al cap d’una estona, s’aixeca, i s’escalfa una mica de llet. Agafa una tassa i s’hi posa dues cullerades de sucre, l’omple, amb la llet calenta. Les dues mans s’escalfen al seu contacte. L’acosta als llavis i se la pren a poc a poc.
Sense desvestir-se es fica dins el llit. Sent la gelabror dels llençols No té esma de res. Voldria que aquest malson, s’acabés.
Passa un dia rere l’altre. Busca feina, però no la troba. A tot arreu on va, li diuen el mateix, és gran i no té experiència.
Al final, demana ajut a la poca família que té i als amics que li queden. No poden, o no volen, ajudar-la. Tot són excuses.
***
I arribar el dia… omple d’aigua la banyera, hi llença sals aromàtiques. L’olor i el baf fan que es relaxi. S’hi submergeix i s’hi està una bona estona. Quan surt, s’eixuga el cos, amb la tovallola. Té un tacte molt dolç. Agafa la crema i se la va estenent per tot el cos amb les mans. La pell l’absorbeix i és suavitza.
Es posa una bata molt lleugera al damunt. S’eixuga el cabell, i es va pentinant perquè agafi forma. Amb molta cura es pinta les ungles dels peus i els de les mans. Quan s’assequen, es maquilla, com mai ho havia fet.
Busca el vestit que va comprar, ahir, en una botiga molt coneguda d’un prestigiós modista. Li queia força bé, quan se’l va emprovar.
El teixit és vaporós de colors alegres i té una mica d’escot. Les sabates a joc, amb taló. Se’l posa al damunt i es fica les sabates. L’últim toc, una mica de perfum suau amb un aroma fresc i subtil.
En mirar-se no es reconeix. La imatge que reflecteix el mirall no és pas la d’ella. Potser és el que podria haver estat.
Agafa la bossa de mà, també nova, a joc amb el vestit. Obre el calaix de la tauleta i en treu les claus. Les introdueix al forrellat, obre la porta i surt. Al sortir tanca de cop.
A fora, fa un dia calorós. Va caminant. Un veí, la saluda i l’ha de mirar dos cops per convèncer-se que es ella. Fins i tot la crida i la fa girar.
-Sònia, ets tu? No et coneixia! Estàs guapíssima!
-Gràcies per la floreta. Faig tard, ja ens veurem
Fa un somriure trist i, segueix caminat, fins arriba a la plaça. Allí s’asseu en un banc i contempla la mainada com juga. Els pares a prop d’ells vigilant-los.
Al cap d’una estona s’aixeca.
Travessa el carrer sense mirar.
Un cotxe frena sobtadament. Pammmm! Salta damunt del cotxe i cau a terra. La gent s’aglutina per veure què passa. Un d’ells diu:
-És la veïna! correu, truqueu l’ambulància!

Article anteriorCompte enrere per una nova edició del Posidònia Fest al Port de Mataró
Article següentEl cel sobre Berlín
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.