Els quatre genets bíblics de l’Apocalipsi de Sant Joan, cavalquen avui incansables pel món. Guerra, Fam i Mort no han parat mai. Al genet de la pesta l’ha rellevat el de la pandèmia i ara a tots s’hi ha ajuntat un cinquè que pot ser encara més destructor que tots els altres plegats: el del canvi climàtic, que a la punta de la llança hi porta la possibilitat de l’extinció humana al planeta.
Aquest cinquè genet pot esborrar-nos d’aquet món molt més rápidament, molt més completament que els altres quatre i les perpectives actuals són prou alarmants com per témer que potser ho aconseguirà. No dic que això sigui inevitable, per allò de “mentres hi ha vida hi ha esperança”, però la imbecilitat i l’egoisme humans ens posa l’horitzó molt negre. És sobradament coneguda aquella dita que a un gran vaixell li costa més de canviar de rumb que a una petita barca de rems. I la humanitat és ara aquest gran vaixell que navega directament cap als esculls que l’enfonsarien, sense saber si podrà girar a temps i amb massa timoners que fan l’orni, perquè es preocupen més de l’avui d’ells que del demà de tots
A la conferència actual de Glasgow sobre el canvi climàtic s’ha aconseguit que molts estats vulguin prendre mesures més fortes, més dràsriques que fins ara. No és poc, certtament. Però (almenys fins que escric aquest text) no es pot dir pas que ja estiguem pel bon camí, perquè entre les paraules i els fets hi ha massa sovint una distància astronòmica. Indonèsia ja ha dit que no vol parar pas de moment la tala de boscos, Xina ho remet tot a l’horitzó llunyà del 2060 quan els actuals manaires ja facin malves, i de les bones paraules del Brasil ningú no se’n fia ni gota. Per posar només tres exemples i no parlar de Rússia, de la India i de l’incomprensible “negacionisme” que encara sura a tants llocs alimentat sovint per personatges tan “exemplars” com Trump, Bolsonaro i altres d’aquest caire.
Des de la revolució científica i industrial dels segles XVIII i XIX, la humanitat ha seguit un procés constant de millorament de les condicions de vida, ni que això s’hagi distribuit de manera molt desigual i que guerres i altres catástrofes hagin significat fortes passes enrera. Ara, però, estem aprenent que el preu d’aquest progrés és l’aparició d’aquest cinquè genet de l’apocalipsi i que frenar-lo o fins i tot vencer-lo exigeix un canvi tan radical de vida de tothom, i molt especialment dels habitants dels països desenvolupats, que fa que en molts esperits pesi més el rebuig d’un canvi que comporta més o menys sacrificis personals ara i avui, que no pas la por del final de la humanitat d’aquí quatre o cinc segles.
És ben possible que l’instint de supervivència que sempre ha fet superar grans catàstrofes, pugui evitar aquest final apocalíptic. Però el que potser no podrà evitar serà la fi del món tal com el coneixem avui, i un complicat recomençament que sigui una barreja de l’Edat Mitjana amb els coneixements científics del segle XXII o XXIII.
Als nostres fills i néts i als néts dels néts se’ls hi gira una feinada titánica. Tant de bo se’n surtin i la terra no quedi convertida en un Sahara total i sense oasis.
I mentrestant molts polítics segueixen pensant en categories de segles passats i preocupant-se p.e. més de la “unidaz de España” (o de Xina, o de Rússia) i de terroritzar la gent que pugui amenaçar el seu poder i els seus negocis, que no pas de fer un front comú i solidari contra el cinquè genet de l’apocalipsi.