Quan una nació decideix realitzar el seu alliberament, quan un poble accepta avançar cap un enfrontament de la magnitud d’una secessió, és a dir, quan la societat planteja trencar un Estat com l’espanyol per alçar-se en país independent i gaudir de la mateixa dignitat, reconeixement i sobirania que el seu adversari, cal tenir ben clar que hi haurà represàlies. Les represàlies poden anar des d’inhabilitacions a empresonaments, passant per suspensions de l’autogovern o, fins i tot, arribant a intervencions del territori català per les forces estatals. Tanmateix, una de les pràctiques habituals en tot enfrontament entre nacions està en la propaganda, està en la voluntat de debilitar la moral de l’enemic, en minvar la confiança entre l’oponent. Un esdeveniment que estem presenciant, magistralment, en el procés mediàtic contra diversos membres de la família de l’expresident Pujol.
En plena setmana negra pel Partit Popular, i els seus problemes de corrupció, no és gens aleatori que la policia registri el despatx de l’expresident, no és gens aleatori que diversos mitjans anunciïn el cas com si d’un partit de futbol es tractés: “¡Última hora! Siga paso a paso los registros en propiedades de l’expresident Pujol”. Tampoc cal estranyar-se que aquests registres es produeixin ara, anys després d’iniciar-se el procés, ni ens pot estranyar que, quan mediàticament torni a necessitar-se, es torni a produir un episodi d’aquestes característiques.
Efectivament, era previsible que Espanya jugaria les seves cartes contra el moviment nacionalista català, era previsible que hi hauria inhabilitacions, que hi hauria imputacions, que hi hauria amenaces d’intervenció, també era previsible que es desprestigiarien els homes més notables de la nació, destacant per sobre de tots ells l’expresident Pujol, el principal artífex de la Catalunya actual. Tot això era previsible? Sí. Tot i això, per molt previsible que fos, no era desitjable que des de Catalunya es donés carta de credibilitat a tota actuació mediàtica i judicial de l’enemic, no era desitjable que diversos conciutadans es sumessin als crits contra l’expresident. També acataran, si arriba el dia, una intervenció a la Generalitat quan ho justifiqui l’Estat espanyol?
Utilitzant la lògica i la racionalitat, el moviment independentista ara mateix ha de desoir els atacs mediàtics, ha de culminar el seu trencament polític, ha de saber que, donades les actuals circumstàncies, tot l’espectacle televisat contra la família Pujol manca de dignitat i garanties. S’està convertint en un càstig mediàtic, un concepte molt allunyat de tota noció de justícia. Ser espectadors d’aquest circ ens ha de fer despertar l’espurna de dignitat necessària per dir: no. No ho tolerem. L’expresident mereix un tracte just, un tracte molt allunyat del que està patint.
