També us passa que, més o menys, a les 3 de la matinada, us desperteu de sobte, totalment desvetllats, i comenceu a rumiar sense parar? Voltes i més voltes que no porten enlloc (òbviament, si només dones voltes, no arribes a cap lloc!).
Aquesta nit, per exemple, intento trobar un tema per escriure un article. Potser podria parlar del fet que ja fa cinc anys de la p**ta pandèmia. Cinc anys! I encara penso que arrossego les seves conseqüències. Potser l’enfocaria des del mal que va fer el confinament? (L’Eva Piquer, al seu llibre Aterratge, en diu “arrest domiciliari”, i no li falta raó). O podria parlar de l’angoixa que suposava viure cada dia amb un únic tema dins del cap. Els que vam tenir sort, només vam patir angoixa.
O millor encara, hauria de parlar de com ens hem enganxat a les pantalles des de la pandèmia. Però, sincerament, com no he d’estar enganxada a la pantalla? Els diaris són digitals, la meva família viu lluny i l’he de veure per videoconferència. Absolutament tot ho faig amb el mòbil o l’ordinador. Fins i tot a les sales d’espera i a les perruqueries han desaparegut les revistes del cor. Potser han pensat que, si ens passem el dia llegint tafaneries per Instagram i TikTok, ja no cal comprar revistes. Però el que han aconseguit és que encara mirem més el mòbil.
Necessitem una estimulació constant al cervell. Ens costa esperar sense fer res. Potser, en el fons, ens fa por trobar-nos amb nosaltres mateixos. Hauríem d’aprendre a meditar? Segur que ens aniria bé per calmar el cervell i no haver-lo de tenir sempre fent alguna cosa.
També podria parlar de la minisèrie Adolescence (el millor que he vist en molt de temps, o potser el millor que he vist mai). Però si ja s’ha dit tot! Mira que s’ha comentat aquesta sèrie. El més curiós és que cadascú hi veu coses totalment diferents: la culpa és de les pantalles, la culpa és del bullying, la culpa és de la manosfera, la culpa és de l’educació… La culpa és del pare. Culpa del pare? Potser sí, no dic que no, però l’únic que se m’acut dir, és que quan vaig veure l’última escena de l’últim capítol només vaig veure un home sense cap autoritat, només era un pare derrotat. I jo, des de l’altra banda de la pantalla, vaig plorar amb ell.
En fi. Potser hauria d’escriure un article sobre per què cada vegada més gent es queixa que, passada la mitjanit, es desperta de sobte i comença a pensar en tot i en res. Per què, amb la foscor, quan només hi som “jo i els meus pensaments”, tot ens produeix més angoixa?
Però ara no puc fer-lo, perquè són les 3 de la matinada, tinc 50.000 temes entrellaçats al cap i no aconsegueixo donar-li forma a cap en concret.
