Els concerts educatius són l’instrument creat per la llei orgànica del dret a l’educació (LODE) per tal que centres d’iniciativa social o privada participin en la provisió de places escolars gratuïtes.
En el moment de promulgar la LODE, l’any 1985, i tal com n’han reconegut els pares intel·lectuals, la solució del concert educatiu va ser concebuda des del plantejament de subsidiaritat de l’oferta privada en relació al sector públic, tot pensant que podia ser quelcom transitori fins que l’oferta pública fes innecessària la concertada. Eren moments en què alguns encara aspiraven a una escola única. Però la defensa del pluralisme i la llibertat ha anat guanyant partidaris i la realitat s’ha mostrat més tossuda que la voluntat dels legisladors, de tal manera que l’escola concertada, tot i minvar un xic en nombre, no ha desaparegut ni de bon tros.
L’aplicació de la LODE va configurar el model d’escola concertada que coneixem avui i que presenta notòries disfuncions que els anys no han resolt. El concert obliga l’escola a prestar el servei en règim de gratuïtat a canvi de rebre de l’administració el finançament necessari de manera uniforme per a tots els centres, però sense cap garantia de suficiència. A la pràctica, aquest finançament ha estat insuficient des del primer dia de forma manifesta i, fins i tot, reconeguda -amb la boca petita- per la pròpia administració.
Les escoles concertades s’han trobat sempre entre l’espasa d’un finançament insuficient i la paret de no poder cobrar pels seus serveis en haver acceptat la condició de gratuïtat. Davant aquest atzucac, l’única sortida ha estat demanar recursos a les famílies que reben el servei, però de manera voluntària per no incomplir les condicions del concert. Són les “trampetes”, tal com se li va escapar un cop al president Pujol, o les aportacions “tant voluntàries com imprescindibles”, en paraules del conseller Maragall.
Resulta evident que és una mala solució, fonamentada en una hipocresia social que ningú no ha gosat desmuntar i que no és eficaç per a les escoles que atenen població amb menys recursos. Encara menys, en períodes de crisi o estretor econòmica com els que vivim. A més, la disminució de recursos públics ha comportat la desaparició de qualsevol ajut diferenciat per a aquells centres que escolaritzen més alumnat en situació socioeconòmica especialment desafavorida.
Les conseqüències d’aquest model han estat l’empobriment material de moltes escoles, hipotecades per la manca d’inversions en els equipaments i per compromisos econòmics diferits. Ara, amb la crisi, les escoles que no reben un suport addicional de les famílies estan abocades a la fallida econòmica. Per a molts centres, el concert ha esdevingut una ratera i, en aquest context d’emergència, calen mesures excepcionals i diferents, basades més en l’equitat que no pas en l’uniformisme. Sense aquestes mesures, alguns centres desapareixeran.
