Ja fa temps que es van acabar el adjectius laudatoris per qualificar el World Mobile Congress. Tothom el volia aquest congrés. De fet foren 30 les ciutats de tot el món les que es van presentar com a candidates quan el 2010 la GSMA –associació internacional que representa els interessos de 800 operadors i 230 companyies- va convocar un concurs internacional per escollir la ciutat que seria la capital mundial de la mobilitat entre els anys 2013 i 2018. La competició final va ser entre Milà, Munic, París i Barcelona. El projecte de la Mobile World Capital inclou el congrés anual, el Mobile World Festival, que es celebrarà el setembre, el Mobile World Center, un centre d’exhibicions inaugurat la setmana passada a l’antiga seu de Telefònica de la cantonada Fontanella/Portal de l’Àngel, i el Mobile World Hub, un espai d’innovació empresarial que es posarà en marxa a l’estiu al districte 22@. Tots els actors s’hi van implicar per aconseguir-ho: la Fundació Barcelona Mobile World Capital –la qual gestionarà el projecte durant els sis anys- està integrada per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Industria, la Fira de Barcelona i la GSMA.
A Catalunya el sector de les TIC compta amb unes 3.300 empreses que ocupen el 2,7% de la població que treballa, i es basa en un model d’empresa de menys de 50 empleats que ofereix serveis específics en aquestes tecnologies i desenvolupa programaris de qualitat. La designació de Barcelona com a capital mundial durant sis anys suposarà la transformació i millora d’aquest sector industrial, generant noves oportunitats de negoci, ocupació de qualitat i un llegat tecnològic i industrial d’alt valor afegit.
El futur i la viabilitat del nostre país depèn per projectes com aquest. La implicació de tots els protagonistes també va ser decisiu per assolir el Barcelona World a Tarragona, un projecte de qualitat en el sector turístic –l’objectiu és convertir-se en centre d’oci familiar més gran d’Europa- que generarà uns 20.000 llocs de treball. I anys de feina i perseverança han estat necessaris per a consolidar el clúster químic de Tarragona, el sanitari de Barcelona, o la xarxa tecnològica i científica de suport com l’Institut d’Investigació Aplicada a l’Automòbil (IDIADA), el Centre de Supercomputació de Barcelona, el Sincrotró Alba de Bellaterra o el Parc de Recerca Biomèdica. Però per a bastir i mantenir els projectes que ens permetran sobreviure com a comunitat ens cal el poder decisori en les inversions i en la gestió. En els punts vitals per a la nostra economia i indústria, com la xarxa d’aeroports, de carreteres i autopistes, l’ample de via europeu indispensable fins els ports de Tarragona i Barcelona, la política energètica, la gestió dels horaris comercials o l’autoritat sobre les costes i els ports, el govern del país –i la voluntat dels catalans- és un convidat de pedra. O pràcticament. Fins que no tinguem autonomia econòmica i política, és a dir, fins que no exercim la nostra sobirania -a això en diuen independència, oi?-, ho tenim magre.
