Ernest Maragall és un polític gens anodí. Els seus darrers moviments són coherents amb la seva trajectòria de polític amb personalitat pròpia i sempre incòmode amb els aparells. El seu pas com a Conseller d’Educació, després d’un nomenament que va sorprendre tothom -també a l’interessat-, tampoc va ser un “qui dia passa any empeny”. S’hi va abocar i va intentar un grapat de reformes, amb desigual fortuna, però va deixar com a llegat una Llei d’Educació ambiciosa i, insòlit en l’àmbit educatiu, aprovada per un ampli consens (la LEC).
El polític, però molt específicament el Conseller d’Educació, Ernest Maragall és reivindica en un llibre (RBA La Magrana, 2013) escrit amb la seva ma dreta al Departament, Francesc Colomé, titulat emfàticament “Escola nova, poble lliure”, manllevant un lema del temps de la República. Potser el subtítol, més sobri i amb un apunt irònic, reflexa millor el contingut de l’obra: “1.492 dies a Educació, disculpeu les molèsties”.
No és un llibre massa comú ni per l’estil, ni pel contingut. La singularitat de Maragall es reflexa en el propi gènere de l’obre, un xic inclassificable, entre la crònica, el memorialisme i l’assaig. No es tracte d’unes memòries dictades al cap dels anys, havent destil·lat i tamisat els records. És una obra d’actualitat, escrita de manera immediata deixat el càrrec, sobre el pas durant una legislatura (els 1.492 dies esmentats en el subtítol) al capdavant del Departament d’Educació, el segon en pressupost de la Generalitat de Catalunya.
Tot i la base de crònica que tenen aquestes pàgines, l’obra també s’organitza temàticament, i el text sovint s’allunya del relat més anecdòtic o de la descripció dels fets per abordar reflexions sobre alguns dels temes clau del treball del Departament i del seu Conseller: l’estratègia, la maquinaria administrativa, les relacions amb la comunitat educativa, la Llei d’Educació, la Formació Professional, la innovació, la crisi i les relacions amb l’Estat pel que fa a la política educativa inclosa la qüestió de la llengua a l’ensenyament.
De tot aquest elenc de qüestions s’aporta informació, però també reflexions sempre interessants. Es fa molt difícil resumir-les ja que són moltes i molt amplies les qüestions tractades. El llibre no les aprofundeix però dona moltes pistes i esdevé molt suggeridor. La primera valoració a fer és que aporta una visió que sovint manca en la literatura pedagògica o sobre l’educació. No és freqüent trobar obres sobre política i administració educativa, que no siguin tractats acadèmics situats en un pla exclusivament teòric. Per pensar l’educació a Catalunya és una perspectiva important.
Maragall va ser un Conseller valent. No va defugir mai les responsabilitats i va demostrar que si acceptava ser Conseller d’Educació era per impulsar reformes, d’acord amb el caràcter reformista que Maragall reivindica –potser abusivament- per a l’esquerra (“la dreta gestiona, l’esquerra reforma” dirà en el text). Més enllà de si és o no patrimoni exclusiu de l’esquerra, queda clar que aquest reformisme és connatural als Maragall en política.
Aquesta voluntat de reforma es va manifestar en múltiples iniciatives del Departament, d’encert i resultat molt divers. El llibre és força autoindulgent. Aquesta poca autocrítica personal és potser l’únic defecte d’una obra que no hauria de passar desapercebuda, si més no en el món educatiu.
Allà on la meva identificació amb els autors és quasi total és en el diagnòstic de la realitat que van emergint en les diferents qüestions tractades. A l’hora de les propostes els matisos creixen.
Una petita mostra del les línies de fons es troba a les darreres pàgines, en un “resum del resum” on, per exemple, s’enumeren les condicions per assolir fites de qualitat i excel·lència a l’educació catalana: retirar obstacles imposats des de fora, desarmar corporativismes, derogar normes i reglaments, oblidar l’autoreferència obsessiva, criteri públic i mesurat d’autoexigència, cultura de la responsabilitat individual i col·lectiva, confiança mútua societat i escola, rendició de comptes i transparència. Què més és pot demanar? Allò que és difícil, però, és fer-ho realitat. El propi Maragall ho va constatar en aquells 1.492 dies i el llibre ho trasllueix.
