Gràcies a Filmin, la setmana passada vaig tornar a visionar la pel·lícula La duda de Darwin (J. Omiel), estrenada el 2009 i que, el mateix portal de cinema online, catalogava de nova degut a la seva recent aparició en DVD. El film narra el procés de creació de la que és considerada l’idea més important de la història del pensament: L’origen de les espècies, de Charles Darwin. En ella, no només se’ns mostra el Darwin científic, sinó també el Darwin humà i pare de família que veu com s’esfondra tot el seu món davant d’una veritat que se li revela irrefutable: l’evolució de les espècies a través de la selecció natural. Una idea que posa en entredit no només el seu sentit de la vida, sinó els sòlids i inqüestionables pilars en que s’erigia la societat occidental d’antany.  

El biòpic ens presenta un Darwin dessolat per la mort de la seva filla Annie, nineta dels seus ulls i a la qual considerava “la nena perfecte” per haver nascut de l’amor entre ell i Emma Darwin, la seva dona i cosina primera.

Així ens topem amb un Darwin a qui la pèrdua de la seva filla se li fa tan irreconciliable amb l’existència de Déu que deixa d’assistir a missa, es distancia de la seva devota dona i desenvolupa episodis d’angoixa i malaltia fruit d’aquesta veritat descoberta. Una veritat que si surt a la llum faria replantejar tota l’organització i estructura de la societat. Com diu el propi Darwin, com explicar un món on totes les coses que considerem importants com l’honor o l’amor no compten? On només compta la supervivència?

Charles Darwin descobreix una veritat com una catedral, no sotmesa al relativisme postmodern actual, una veritat que encara avui dia fa enfadar: la brutalitat de la naturalesa. Una naturalesa sense escrúpols, que amb la mateixa indiferència fulmina a un espècie poc adaptada com a la seva estimada filla de 10 anys. Una naturalesa que no és ni la prova de la perfecció del pla diví ni l’escenari idíl·lic del bon salvatge, sinó “un camp de batalla” on milers i milers moren per a que només sobrevisquin uns quants. Una felicitat molt desproporcionada.

El científic ens planta davant d’una idea que en aquell moment històric no podia encaixar ni amb els postulats religiosos de la dreta, que parlava dels “inescrutables camins del Senyor” per justificar la sempre tan injusta situació que representa el fet que uns pares sobrevisquin als seus fills, ni amb una esquerra en apogeu, on onze anys abans s’havia publicat El manifesto, i que si bé criticava la religió, no podia admetre aquesta visió naturalista de l’ésser humà.

Darwin però, se’ns mostra com un científic responsable, que es pregunta sobre els efectes que pot tenir aquest descobriment tant per a la seva dona i gent que estima com per la cohesió social de Gran Bretanya. Com a bon científic i home escèptic no vol negar Déu, però sí excloure’l del procés evolutiu. Quan finalment reuneix el valor suficient per explicar les veritats – tant les científiques com les personals – aconsegueix alliberar-se de les seves angoixes, es reconcilia amb la seva dona i curiosament, troba el sentit de la mort de la seva filla en la Teoria de l’evolució. Se n’adona que no era apta per a sobreviure (atès que es va casar amb la seva cosina) i així troba el seu per què, la causa o el sentit d’aquella tràgica mort. I malgrat tot, ens diu, juntament amb la seva dona i finalment còmplice, que tornaria a fer les mateixes decisions, contra tota lògica però amb el mateix amor. Tornaria a casar-se amb la seva cosina, tornaria a tenir la seva filla i tornaria a rebel·lar-nos la veritat, sabent que en última instància és aquest Déu que ell ha explusat de La Creació qui el jutjarà.

 

 

Laura Fàbregas
Argentona, 1987. De formació politòloga i de professió periodista, el meu amor cap al cinema és directament proporcional al meu interès de conèixer o aprofundir en l’ésser humà. Per aquest motiu, m’agrada el bon cinema i els grans clàssics, els que tracten dels valors humans i de la condició humana. Com deia Ettore Scola, el cine és un mirall pintat, perquè parlar de cine és parlar de la vida. @laurafabel
Article anteriorEl lloc on hem nascut
Article següentdiu Chesterton